El passat dissabte 1 de setembre al Recinte Firal des Mercadal (antics quarters) tingueren lloc les II Jornades Llibertàries de Menorca organitzades pel col·lectiu de Llibertaris i Llibertàries.
A les 11:30 donava inici la presentació de les Jornades on es va remarcar la importància de la temàtica feminista, xerrant de lluites del passat però donant veu als col·lectius que ara mateix estan treballant a Menorca en aquest sentit.
Diari Menorca 3/09/2018
La primera ponència “Estereotips de gènere i violència sexual” a càrrec de FEM va fer un recorregut per els conceptes bàsics de la teoria feminista, tot seguit la Plataforma Antifeixista de Menorca amb la seva xerrada “Extrema dreta a les illes, ficció o realitat?” van fer un repàs de col·lectius, partits i associacions relacionades amb l’extrema dreta a les illes, establint vincles i lligant-ho a una conjuntura més global d’auge del feixisme.
Xerrada Plataforma Antifeixista de Menorca
Un cop finalitzades les xerrades del matí, Tomeu Truyol i Pele Punkautor van amenitzar el dinar popular per l’autogestió, que va tenir gran assistència. Els volen agrair la seva predisposició per fer-nos passar una bona estona tant a ells com a les companyes de cuina que van fer una gran feina.
A principi de la tarda varen arrancar de nou les activitats amb la presentació de llibre “El otoño de Kropotkin” de Jordi Maíz que va fer un repàs de la trajectòria d’aquest pensador anarquista. Volem agrair a n’en Jordi la seva col·laboració per segon any consecutiu, esperem seguir comptant amb la seva presència els següents anys.
Xerrada Jordi Maíz
Seguidament ens varem traslladar al Centre de Convencions i Reunions des Mercadal (CCM) per presenciar l’estrena del documental “Fora de sa ciutat: Una aproximació a la vida de Cristòfol Pons” realitzat per Memòria Llibertària de Menorca i Calumnia Edicions i que va comptar amb l’assistència de la seva filla Ibis Pons i d’altres familiars directes. Volem agrair-los la seva predisposició i el seu recolzament en aquest acte i la seva intervenció que ens va emocionar a totes. Agraïm també l’ajut de l’Associació de Veïns des Mercadal per aconseguir aquest espai.
Presentació Fora de sa ciutat
Amb un poc de retràs pel fet del desplaçament desde el CCM als quarters, va començar la xerrada “Oblidades: el paper de les dones en els grups autònoms” per part d’Irene Cardona, en aquesta ponència es va xerrar, des d’una metodologia feminista, de la funció de les dones en aquest conflicte dels anys 70’ i 80’ a Catalunya.
Finalment van acabar les xerrades amb “Espiritistes i lliurepensadores: dones pioneres en la lluita pels drets civils” a càrrec de Dolors Marín que va evidenciar la relació entre l’espiritisme de final de segle XIX i la lluita emergent per l’emancipació femenina. Agraïm el seu esforç per assistir a n’aquestes Jornades.
Xerrada Dolors Marín
Per acabar, volem expressar les nostres sinceres disculpes pel retràs d’una hora en l’inici del recital poètic d’en Joan Bosch i Roig, ens vam quedar amb les ganes de poder gaudir la seva poesia i assumim el nostre error, creiem hagués estat un bon punt i final de les Jornades.
Des de el col·lectiu organitzador, seguirem apostant per aquestes Jornades que esperem afiançar i seguir donant veu a experiències dels moviments socials de l’illa així com de la lluita social o llibertària d’arreu.Us animem a tots/es a organitzar-vos i participar activament.
Llibertaris i llibertàries de Menorca
4 de setembre de 2018
llibertariesmenorca@gmail.com
Armelina Alsina (o Alzina) Gelabert (o Sintes?) (Alaior 1914 – Veneçuela?)
Armelina neix el 7 d’octubre de 1914, en una casa del carrer de Sant Macari,a Alaior. Son pare Serafí Alzina Sintes (Alaior, 1884) i sa mare Àgueda Gelabert Expósito (Maó, 1889) tenien un petit taller de sabates a Alaior i militaven en l’anarquisme de principis de segle XX a la localitat.
Armelina anà a l’Escola Laica en l’època on José Alberola impartia classe i després també quan ho feu Josep Xena. Més tard, formà part dels joves que escrivien al periòdic El Porvenir del Obrero (Alaior, 1931 i 1932), escrivien amb ella altres llibertaris com Josep Casteyó o Porvenir Olives.
Armelina desenvolupava l’idea d’amor lliure en els seus escrits vinculant-la a l’emancipació de la dona.
Quan Josep Xena torna a Barcelona, Armelina viatja amb ell i la seva companya i entra en l’ambient llibertari de Barcelona, sobretot a Hospitalet on arrelen i tenen gran implicació, participant en la proclamació del comunisme llibertari a la ciutat el desembre de 1933.
Entre 1933 i 1936, el seu domicili, que compartia amb Harmonia Puig, esdevé lloc de reunió de llibertaris. Harmonia ensenyava literatura als joves, Josep Xena matemàtiques i astronomia. Els diumenges portaven els joves d’excursió i ensenyaven botànica i zoologia, així com nedaven o prenien el sol.
Durant la República, a Hospitalet, Armelina forma part de les Joventuts Llibertàries. El desembre de 1936 intervé en un mítin ideològic a Esplugues, formà part del Comitè Comarcal de la CNT al Baix Llobregat.
S’exilià amb el seu company Josep Abella a Caracas als inicis dels anys 40.
Resum de l’ informació extreta del Llibre d’Exilis (2017) de Josep Portella, en la seva entrada número 14.
Afegim el serial Historia de El Rubio sobre el Desembarcament a Mallorca des del punt de vista del llibertari d’origen menorquí Cristòfol Pons Tortella.
Arxiu Ibis Pons
Publicat per Rafael Ferrer Massanet a la publicació manacorina Perlas y Cuevas l’any 1986 entre els mesos de maig i juliol.
El dia 2 de desembre de 2004, la Comissió de Govern de l’Ajuntament de Sant Lluís acordà, per unanimitat, atorgar la distinció de Fill Predilecte de Sant Lluís a José Cardona Sintes, en reconeixement al seu compromís polític i social demostrat al llarg de la seva vida.
José Cardona va néixer a Sant Lluís el 1919. L’any 1939 va haver d’exiliar-se a França, fugint de la guerra civil.
Primerament va viure en un camp de concentració i després pogué establir-se a Artenay (regió de la Beauce), d’on va ser batle des de 1978 fins a 2000, i conseller general del departament de Loiret durant quasi 20 anys.
El 1997, li van ser imposades les insígnies de Cavaller de la Legió d’Honor Francesa. Tornà a Menorca el 1976, després d’un llarg exili de trentaset anys.
A partir d’aleshores, venia a Menorca de forma regular a passar uns dies a Sant Lluís.
El 2004 es presentà el llibre de les seves memòries, El menorquí de la Beauce: itinerari d’una integració.
Va morir el dia 27 de novembre de 2004.
José Cardona Sintes (en Pepe Fuguet) va néixer a Sant Lluís el 17 d’agost de 1919, fill d’Antonio Cardona Carreras i de Juana Sintes Mercadal. Va perdre son pare abans que ell nasqués, de manera que va créixer a l’ombra de la seva mare i dels avis materns, Antònia Mercadal i Joan Sintes (Joan Fuguet), propietari del progressista Casino Recreatiu l’Amistat Social. Va ser educat pel seu avi Joan Fuguet.
Als 13 anys deixà l’escola i començà a treballar a l’oficina d’una fàbrica de sabates de Maó.
Molt prest es va comprometre en moviments llibertaris.
Els seus “mestres espirituals” van ser: Francisco Pons, mestre de l’escola; Máximo Vinent, forner filòsof, posseïdor d’una important biblioteca de temàtica social; Bartomeu Briones, el seu mestre professional (a la fàbrica de sabates); i en Joan Fuguet, el seu avi i republicà autèntic.
Als 18 anys ja treballava com a periodista, escrivint articles a la Voz de Menorca.
Persona políticament compromesa, va haver d’exiliar-se amb vint anys encara no complerts, quan entraren els franquistes a Menorca el 9 de febrer de 1939, abandonant l’illa a bord del Carmen Picó, un veler de motor que sortí cap a Alger, on els refugiats menorquins eren rebutjats.
Des d’allà arribà a Argelès-sur-Mer, un camp de concentració al sud de França. 3 L’octubre de 1939 va ser enviat a Artenay, en la regió de la Beauce, per participar en la recol·lecció de la remolatxa.
A Artenay s’hi establí, es casà i tingué un fill, i hi va desenvolupar la seva professió, agricultor.
Fins l’any 1957 no obtingué la nacionalitat francesa. L’any 1978 va ser escollit batle d’Artenay, càrrec que exercí fins a l’any 2000.
L’any següent, el 1979, va ser nomenat conseller general del departament de Loiret, i ho va ser durant quasi 20 anys. L’any 1997, quan era conseller general i batle d’Artenay, li van ser imposades les insígnies de Cavaller de la Legió d’Honor Francesa.
José Cardona s’havia jurat no tornar a posar els peus en territori espanyol mentre el general Franco visqués. I va complir la seva paraula.
Tornà a Menorca l’any 1976, després d’un llarg exili de trenta-set anys. A partir d’aleshores, venia a Menorca de forma regular i passava uns dies al seu poble natal, Sant Lluís.
El 25 d’agost de 1995 pronuncià el pregó de les festes de Sant Lluís.
L’any 1999 publicà a França el seu llibre de memòries en francès. Posteriorment, el Consell Insular decideix publicar-lo en català.
El dia 10 de desembre de 2004 s’hi presentà, amb el títol El menorquí de la Beauce: itinerari d’una integració, a l’Ajuntament de Sant Lluís. Però José Cardona no arribà a veure l’edició de les seves memòries en la seva llengua natal, perquè tot just acabava de morir el dia 27 de novembre de 2004.
El llibre de les seves memòries és, sens dubte, la millor eina per conèixer amb profunditat la personalitat de José Cardona Sintes.
Un home és sempre un home a tot arreu. Reclam ètica llibertària, perquè l’essencial d’aquesta ètica és el respecte de l’home envers l’home. L’exili no s’explica. Es pateix.
José Cardona
BIOBLIOGRAFIA
Us oferim, tot seguit, una mostra dels llibres i articles sobre José Cardona. Els dos primers són els llibres de les seves memòries, en català i en francès, respectivament. La resta són articles i entrevistes apareguts a la revista S’Auba.
José Cardona. El menorquí de la Beauce: itinerari d’una integració. Menorca: Consell Insular, 2004. 337 p. Z
José Cardona. Le minorquin de la Beauce, itinéraire d’une intégration. Paris: L’Harmattan, 1999. 313 p. Z
Seguí, Marga. Conversant amb… José Cardona Sintes, dins “S’Auba”, núm. 19, juliol de 1991. Z
Toni Seguí. La vida es justícia, solidaritat i llibertat, dins “S’Auba”, núm. 69, setembre de 1995. Z
Adolf Sintes. Tot conversant amb… en José Cardona Sintes, dins “S’Auba”, núm. 93, setembre de 1997. Z
Adolf Sintes. En Pepe Fuguet i la memòria històrica de Sant Lluís, dins “S’Auba”, núm. 180, gener de 2005. Z
El menorquín de la Beauce, dins “S’Auba”, núm. 182, març de 2005.
Camps, Joan (Floreal del Campo): Militant anarquista menorquí fou un ferm defensor dels ideals anarquistes a l’illa, alhora que un assidu col·laborador del diari Fructidor. (Font)
Elias Carreres, Valentí: Militant de la CNT Menorca va ser empresonat amb Fernando Ferrer el 1934. Va ser llavors membre de la CNT a Maó. S’exilia a França després de la guerra va militar a Gironde a Bordeus (França) i va morir en una data desconeguda. (Font)
Villalonga Elías, Clodoaldo: Militant anarquista menorquí, dirigí el setmanari Fructidor amb Liberto Callejas.
Necessitam referències!
Joan Guàrdia, Joan Bagur Carreras, Josep Cardona, Esperança Elias, Almandina Alzina, Joan Sintes, Alfonso Sastre, Josep Casteyó,
El 30 de novembre de 1920, cap al tard, el vaixell «Giralda» surt del port de Barcelona (Catalunya) amb 36 militants anarcosindicalistes i l’advocat i regidor de l’Ajuntament de Barcelona, Lluís Companys, que estaven detinguts a la barcelonina presó Model, amb destí a la fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears).
Presó de la Mola (Font: blogdemanobcn)
De la caserna del carrer del Consell de Cent van sortir un centenar de guàrdies a les ordres d’un comandant, els quals van establir un servei de vigilància a tot el trajecte. Al moll de Barcelona es van adoptar també precaucions policíaques per impedir manifestacions. A les 16.30 hores van arribar al moll tres camions de la Intendència militar, custodiats per un piquet de la Guàrdia Civil; en aquests camions anaven els sindicalistes que van ser traslladats a bord del «Giralda», que va salpar a les 17.30 hores.
El governador civil de Barcelona, Martínez Anido, va justificar l’«apartament» per defensar la vida dels propis sindicalistes amenaçats de mort. Els 36 deportats, la flor i nata de l’anarcosindicalisme català, van ser: Salvador Seguí Rubinat, Manuel Salvador Serrano, Camil Piñón Oriola, Francesc Comas Pagès, Vicenç Botella Moya, Narcís Vidal Cucurella, Josep Vidal Cucurella, Eusebi Manzanares Barrera, Martí Barrera Maresma, Miguel Abós Serena, Antoni Soler Cuadrat, Josep Viadiu Valls, Enrique Rueda López, Aniceto López Dalmau, Emilio Albaricias Alorda, Jaime Albaricias Descarrega, Manuel Núñez García, Saturnino Meca González, Dionisio Arolas Batlle, Antonio Ocaña Martín, Josep Soler Guillemat, Manuel Castarienas Domingo, Josep Francàs Jarques, Josep Roigé Rodó, Guillem Vales Brugeura, Daniel Rebull Cabré, José Antonio Gómez Vicente, Eusebio Jorge Sánchez, Salvador Pascual Mascaró, Antonio Calomarte Costa, Salvador Caracena Díaz, Ramon Recasens Miret, Francesc Arsia Simó, Jesús Vega Fernández, Antonio Amador Obon i Lluís Companys Jover. L’endemà, quan el vaixell va arribar a Maó, un dels oficials de la tripulació va comunicar els deportats que l’advocat laboralista Francesc Layret havia estat assassinat a Barcelona.
Conferència de Salvador Seguí: El 31 de desembre de 1920 a la fortalesa presó de La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears) el destacat militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Salvador Seguí i Rubinat, el Noi del Sucre, va fer una de les seves conferències més famoses, Anarquisme i sindicalisme, dirigida al grup de deportats que, com ell, es trobava confinat en aquell castell.
Salvador Seguí “El noi del Sucre” (Font: Estel Negre)
La presó militar de la Mola també anomenada “La Penita”, abreviatura de penitenciaria.
Tot i ser una presó militar també va empresonar presos civils, entre d’ells Lluis Companys o de militants anarconsidicalistes entre d’ells Salvador Seguí “El noi del Sucre”.
Penita de La Mola
Casernes próximes a la Penita
Casernes próximes a la Penita
Vista de lluny
Quarter d’Intendència, també utilitzat com a presó
La Roja i Negra va ser la cinquena columna miliciana, organitzada en 1936 per la CNT-FAI a Barcelona i que va lluitar al front d’Aragó durant l’aixecament Nacional militar feixista a Espanya.
A n’aquesta columna es té constància que s’hi afegiren 31 milicians de la CNT de Menorca, en tens més informació?
El 16 de juny de 1802 el capità general de Mallorca, Joan Miquel de Vives, prengué possessió de Menorca. Arribaren un gran nombre de nous funcionaris i de tropes, amb Felipe Ramírez com a governador i Pedro Antonio Juano com a bisbe. Les exaccions extraordinàries es feren abusives, sobretot des de la guerra angloespanyola (1805), quan els anglesos bloquejaren l’illa.
Els fets del 1808 transformaren la situació: Ramírez, que havia començat amagant l’ordre de proclamar Ferran VII, fou expulsat a la fi, i el 29 de juny es revoltà l’esquadra de l’almirall Cayetano Valdés, i se li afegí la tropa, que demanava de sortir vers la Península.
Pel març del 1810, davant els rumors d’unes lleves de soldats i de noves mesures centralitzadores, hi hagué rebombori a tota l’illa (a Maó fou desarmada la minsa guarnició militar i les oficines estatals foren destruïdes). El nou governador, Luis de Villava, manipulat per l’ajuntament de Maó (amb elements de la incipient burgesia liberal), decretà l’expulsió dels funcionaris no menorquins i del bisbe Juano, davant el recel de Ciutadella (l’aristocràcia de la qual denunciava la revolta com a separatista i anglòfila). L’arribada de noves tropes restablí la situació anterior, però no hi hagué repressió.
L’arribada a Maó, des del mateix 1810, d’un gran nombre d’immigrants del Principat accelerà l’expansió urbana iniciada el 1803; la població es duplicà amb escreix. L’activitat política repercutí en la presa de posicions de la burgesia, que des del 1812 copà la vida municipal, i en l’aparició de la premsa diària (àdhuc en català: “Talaya contra Brivons”). El 1814 fou restablert l’antic sistema municipal amb preponderància dels terratinents. Els immigrants se n’anaren, mentre que alguns deportats liberals (G.I.de Montis, J.M.Gutiérrez de Terán, etc) hi anaren a parar.
En arribar el Trienni Constitucional, la burgesia liberal reprengué les regnes de la política a Maó, mentre que a Ciutadella dominà l’aristocràcia. Un exponent de politització fou la milícia nacional voluntària; a Maó el sector moderat fou representat per una milícia d’artilleria i una companyia de pagesos. Prop d’un centenar de voluntaris lluità al Principat, en la columna del coronel Josep Costa, contra els facciosos. L’epidèmia de febre groga, que es desenvolupà dins el recinte del Llatzeret, provocà 122 morts entre els 196 contagiats procedents de vaixells en quarantena; el seu alcaid, Manuel Rafael Pol de Quimbert, se n’anà i passà a la Regència d’Urgell, de la qual era membre l’aleshores bisbe de Menorca Jaume Creus i Martí; fet presoner pels liberals (1822), les seves delacions posaren al descobert un intent de complot a Menorca; subsegüentment foren empresonats alguns membres del capítol catedralici, alguns aristòcrates ciutadellencs i alguns frares de Maó.
El decret de juliol del 1820 que prohibia la importació de cereals i llegums de l’estranger provocà la ràpida desaparició de la marina mercantil menorquina i una forta emigració. Des del 1821 els menorquins, que tant havien lluitat per defugir el servei militar (havien evitat la lleva del 1819), acabaren venent-se com a substituts, a causa de la situació econòmica. La fi del trienni fou marcada per la sortida dels últims corsaris menorquins, l’empresonament dels liberals exaltats, el retorn dels implicats en el suposat complot reialista i la reimplantació del sistema municipal de Galceran de Requesens (que durà fins el 1835).
La persecució de liberals fou pràcticament inexistent, i els funcionaris més compromesos, llevat dels militars, aviat recobraren llurs llocs de feina. La decadència econòmica al llarg de la Dècada Ominosa només restà, en part, pal·liada per la construcció naval, però els vaixells s’escamparen per tota la Mediterrània. L’emigració s’adreçà vers els ports del nord d’Àfrica, de la mar Negra, de Gibraltar i dels EUA, gràcies, en el darrer cas, als vaixells nord-americans amb base a Maó. Pel maig del 1830 fou organitzada a Maó i as Castell la rereguarda de la marina francesa per a l’expedició de conquesta d’Algèria, i això obrí camí a l’emigració legal de 9 386 menorquins entre el 1830 i el 1836.
El 1839 la matrícula naval menorquina registrava 2 019 homes, però no navegaven o residien fora de l’illa, perquè la matrícula de vaixells (inclosos els de pesca) havia passat de 13 424 tones el 1820 a 1676. La desamortització dels béns eclesiàstics posà a les mans de la burgesia les 1 500 hectàrees dels frares agustins de Ciutadella i el Toro i contribuí a la fusió, en part, dels comerciants amb els anteriors terratinents aristocratitzats.
La nova etapa liberal comportà la deportació a Menorca d’absolutistes i carlins, com l’exministre Calomarde i l’arquebisbe de Santiago Rafael de Vélez. Les guerres carlines donaren força a l’anticlericalisme maonès, mentre que Ciutadella es decantava cap a un moderantisme amb implicacions religioses vinculat a una economia preferentment agrícola. El bisbe J.A.Díaz Merino fou desterrat, el 1837, pel fet de negar-se a jurar la Constitució. La població tendia a minvar, i el 1844 la corba arribà al punt més baix des del 1790; del 1826 al 1844 el descens demogràfic fou de 7 384 habitants.
La creació de la Societat del Vapor Maonès (1854), que establia la primera línia regular amb Barcelona, de la Industrial Maonesa (1856), que bastí una fàbrica de teixits de cotó, la construcció, des del 1848, de la fortificació de la Mola, que mantenia unes 800 famílies, i l’obertura del primer taller de calçat a Ciutadella (la producció era destinada principalment a Cuba; el 1860 s’estengué a Alaior i a Maó) palesa una situació econòmica estabilitzada, però sobre fonaments febles: crisi de teixits arran de la guerra de Secessió nord-americana i del calçat en esclatar la guerra a Cuba, el 1868.
Amb la Revolució de Setembre retornà l’eufòria política: a Maó la junta revolucionària fou presidida pel general Echagüe, aleshores deportat a l’illa, i a Ciutadella la junta, que fou possible gràcies a l’aparició d’una classe mitjana i d’una nombrosa menestralia, fou presidida pel canonge Camilo Mojón y Lloves, únic representant liberal de la clerecia ciutadellenca.
Les llibertats establertes es reflectiren immediatament en l’obertura de lògies maçòniques i en la fundació, a Maó, de la primera congregació protestant autòctona, en la proliferació de casinos obrers i en la politització de la premsa, en especial d’”El Menorquín”, defensor dels interessos de la burgesia republicanoliberal, lliurecanvista i anticlerical, encapçalada per Teodor Làdico.
A les eleccions del 1869 s’enfrontaren els tres partits de l’illa: el republicà federal (Làdico), el monàrquic progressista (Prieto i Caules), que fou el vencedor, i el Partit Catòlic, que aglutinava els moderats i una minoria carlina (el ciutadellenc duc d’Almenara Alta). La política de la Restauració presentà la particularitat de l’aliança dels progressistes i els republicans federals, que formaren a la fi la Unió Republicana (1903), i el “torn pacífic” entre republicans, representats per Prieto, i el Partit Catòlic, pel duc d’Almenara Alta.
El 1875 Menorca tenia 33 267 habitants; en quinze anys n’havia perduts 4 095 (en 1873-74 emigraren 653 homes i 294 dones). Ciutadella, a diferència de Maó, experimentà un notable creixement, palès en l’enderrocament de les muralles, el 1883. Al camp, el blat havia reculat davant la ramaderia bovina; la vinya no donà el rendiment esperat arran de la fil·loxera a França.
El 1882 fou fundat el Banc de Maó, seguit de set empreses anàlogues. La fabricació de teixits es beneficià de noves exempcions aranzelàries i s’inicià una nova producció semiindustrial de portamonedes de malla d’argent; el 1892 la producció de calçat abastava el zenit, amb una exportació d’un valor de catorze milions de pessetes. Aquell mateix any eren creades dues societats per a la illuminació de gas i elèctrica.
El 1895 hom fundà La Maquinista Naval, amb una fàbrica de motors i petites embarcacions de vapor, que rebé aviat aportació de capital britànic i que donà feina a mig miler d’homes. L’esclat de la guerra de Cuba, el 1898, afectà, però, la fabricació de calçat i féu reprendre l’emigració. La política es desenvolupà sense cap preocupació regionalista; tanmateix, l’Ateneu de Maó fou fundat, el 1915, amb una preocupació per la cultura menorquina, i ja des de l’any 1888 hom publicava la “Revista de Menorca”.
A partir del 1901 sorgiren els primers sindicats d’oficis, d’inspiració anarquista, promoguts, sobretot, des d’”El Porvenir del Obrero”, per Joan Mir i Mir, que els reuní en la Federació d’Obrers de Menorca (1902); aquesta tingué ja prou força el 1909 per organitzar una vaga general contra la Guerra del Marroc, vaga paral·lela a la de Barcelona.
La fallida quasi general, pel juliol del 1911, de les petites empreses bancàries, que arrossegaren les fàbriques de teixits i de maquinària, posà, però, de manifest la feblesa dels capitals menorquins i de la Federació: més de 800 obrers hagueren d’emigrar; es referen només els tallers de calçat i de portamonedes. El 1912 es produí un moment de solidaritat general, en presentar el diputat Frederic Llansó a les corts una proposició de llei per separar Menorca de la diputació provincial de les Balears, proposició que la mort de Canalejas deixà sense resoldre.
De la Primera Guerra Mundial a la guerra civil de 1936-39
Com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial s’activà la producció de calçat i disminuí la de portamonedes; el moviment obrer llanguí, sobretot des del 1911, atret pel lerrouxisme.
La Casa del Poble, creada a Maó el 1913, i el Casino 17 de Gener, de Ciutadella, atragueren els obrers d’Unió Republicana; els sindicats de pagesos, que proliferaren des del 1912, eren, a la pràctica, cooperatives de consum, i la característica de la societat rural dret menorquí féu del pagès un element addicte als terratinents; només els jornalers temporers s’afiliaren a la Federació, que, d’altra banda, portà una vida lànguida i no es féu ressò del moviment revolucionari general del 1917. Aquest any fou creada l’Agrupació Socialista de Menorca, integrada al PSOE, mentre que l’anarquisme minvava. Es produí un cert revifament quan tingué lloc l’empresonament, a la Mola, de Salvador Seguí, Martí Barrera i altres sindicalistes, i també Lluís Companys (1920), que foren ajudats moralment i materialment pels menorquins.
La Mola (Font: Estel Negre)
La Dictadura apagà, però, l’eufòria. Al camp, les explotacions ramaderes i avícoles augmentaren; la producció de formatge potencià una indústria de reelaboració en porcions, a més de l’exportació de fogasses, amb una oscil·lació de 200 a 500 tones anuals.
La població, novament afectada per l’emigració, passà, entre el 1920 i el 1930, de 42 147 habitants a 41 490; només Maó ja perdé 800 individus, bé que Ciutadella n’augmentà un miler. El 1930 es produí l’escissió sindical. Els socialistes aconseguiren majoria a la Federació, referen els estatuts i s’adheriren a la UGT (canviaren el nom pel de Federació Obrera de Menorca), mentre els anarquistes fundaven el Sindicat d’Oficis Diversos, integrat a la CNT.
A les eleccions de l’abril del 1931 la coalició republicanosocialista (que comprenia una majoria de republicans que havien derivat vers el lerrouxisme i una minoria d’Esquerra Republicana) obtingué un 64% de vots a Maó, però a Ciutadella i Alaior calgué aplicar l’article 29 de la llei electoral, que comportà la creació d’un ajuntament republicà a Ciutadella i un de monàrquic a Alaior; a Ferreries, la majoria fou monàrquica, i a la resta dels pobles, republicana.
Proclamada la República, Joan Manent i Victori, antic líder sindicalista, amic, aleshores, de Lerroux i propietari de “La Voz de Menorca”, fou nomenat delegat del govern a Menorca, i Francesc Carreras i Reura, també menorquí, governador civil de les Balears. Les eleccions del juny del 1931 donaren la victòria a la candidatura d’esquerra (Manuel Azaña, Gabriel Alomar, Teodor Canet, Francesc Julià i Alexandre Jaume). El 6 d’octubre de 1934 Maó i es Castell se solidaritzaren amb la vaga de Barcelona, després de la manifestació de simpatia per la declaració de l’Estat Català.
Des del començament del 1934 havien aparegut dins l’escena política dos elements nous i contraposats: Falange Española, a Maó, i el Partit Comunista d’Espanya, a Maó i a Ciutadella. Comunistes, socialistes i anarquistes s’uniren en un front únic, que es mantingué fins després del 1936. Hom intentà de pal·liar la difícil situació laboral durant el Bienni Negre amb la construcció de carreteres a Alcaufar i Cala en Porter. Les eleccions del febrer del 1936 palesaren un apropament a la dreta de la massa republicana: la candidatura d’esquerra obtingué només un quaranta per cent dels vots.
De la guerra civil de 1936-39 ençà
El 19 de juliol de 1936 el governador militar, José Bosch Atienza, proclamà l’estat de guerra, però l’endemà el brigada d’infanteria Pere Marquès, amb els suboficials i sergents dels regiments de Maó i es Castell, s’emparà del comandament, i fou ratificat en el càrrec de governador militar el dia 21, des de Madrid. Bosch i altres caps militars, de la guàrdia civil, de carrabiners i de la guàrdia d’assalt, foren afusellats, el 2 d’agost; el 4 d’agost un grup de gent armada matà, a la Mola, 86 dels 102 oficials de carrera que hi eren presos, i els dies següents hi hagué altres morts. Les esglésies restaren tancades, i hi foren empresonats els capellans i els civils i els militars de dretes.
Font: Viquipèdia
El 5 d’agost foren cremats els altars i el mobiliari de temples a l’Esplanada de Maó —l’orgue de Santa Maria fou salvat de la crema per l’historiador F.Hernández i Sanz—. Els bombardeigs no començaren fins el 26 de setembre, i es repetiren el 23 d’octubre i el 15 i el 18 de novembre. Aquest últim dia i l’endemà foren metrallats 37 capellans, 23 militars i 16 civils, fet que provocà un moviment de rebuig per part de la població. El nou governador militar, José Brandaris de la Cuesta, que arribà el 12 de desembre, implantà una rigorosa disciplina.
El primer de maig de 1937 hagué de sufocar un complot militar contra el govern republicà. Les autoritats municipals hagueren de regular l’adquisició de queviures i de canalitzar la producció socialitzada de sabates i d’altres productes exportables, malgrat el perill dels viatges marítims. La reforma agrària fou una ficció, puix que els parcers, tot i ésser considerats com a propietaris, en llur majoria maldaren perquè no manqués menjar als propietaris. Políticament es mantingué la unió dels sindicats de la UGT i de la CNT. El partit socialista fou majoritari, però una part de les Joventuts Socialistes s’uní als comunistes pel març del 1937. El partit comunista fou minoritari, però molt influent, a través dels comissaris militars.
Després de la caiguda a Barcelona, la situació de Menorca es féu insostenible: el 7 de febrer de 1939 el representant del govern franquista, el comte de San Luis, arribà a Maó, a bord del vaixell de guerra anglès “Devonshire”, per parlamentar amb les autoritats republicanes. Marina Ubieta (Brandaris se n’havia anat al gener anterior) gestionà la rendició, activada per un bombardeig de Maó per part de l’aviació italiana.
El 8 de febrer, tanmateix, un grup d’oficials republicans inicià, sota el comandament de Joan Thomas i Riutort, la revolta de la zona de Ciutadella, avançà cap a Maó i establí l’anomenat “front de Ferreries”. Amb tot, després d’un nou bombardeig sobre Maó i de l’arribada de tropes de Mallorca, l’illa es reté, mentre el “Devonshire” salpava, amb uns 400 fugitius.
El tribunal militar dugué a terme les primeres execucions dels oficials militars republicans: 103 penes de mort fins el 5 d’abril. Pere Marquès, descobert a Cartagena i traslladat a Maó, fou executat el 6 de novembre; fins el 17 de novembre de 1942 foren executades un total de 158 persones.
El procés polític de la transició a la democràcia a partir del 1975 portà a les illes un règim autonòmic. Dins d’aquesta nova estructura, l’illa disposa d’un Consell Insular de Menorca, presidit en les eleccions del 1979 per Francesc Tutzó i en les del 1983 pel socialista Tirso Pons.
El 30 de novembre de 1920, cap al tard, el vaixell «Giralda» surt del port de Barcelona (Catalunya) amb 36 militants anarcosindicalistes i l’advocat i regidor de l’Ajuntament de Barcelona, Lluís Companys, que estaven detinguts a la barcelonina presó Model, amb destí a la fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears).
De la caserna del carrer del Consell de Cent van sortir un centenar de guàrdies a les ordres d’un comandant, els quals van establir un servei de vigilància a tot el trajecte. Al moll de Barcelona es van adoptar també precaucions policíaques per impedir manifestacions. A les 16.30 hores van arribar al moll tres camions de la Intendència militar, custodiats per un piquet de la Guàrdia Civil; en aquests camions anaven els sindicalistes que van ser traslladats a bord del «Giralda», que va salpar a les 17.30 hores.
El governador civil de Barcelona, Martínez Anido, va justificar l’«apartament» per defensar la vida dels propis sindicalistes amenaçats de mort. Els 36 deportats, la flor i nata de l’anarcosindicalisme català, van ser: Salvador Seguí Rubinat, Manuel Salvador Serrano, Camil Piñón Oriola, Francesc Comas Pagès, Vicenç Botella Moya, Narcís Vidal Cucurella, Josep Vidal Cucurella, Eusebi Manzanares Barrera, Martí Barrera Maresma, Miguel Abós Serena, Antoni Soler Cuadrat, Josep Viadiu Valls, Enrique Rueda López, Aniceto López Dalmau, Emilio Albaricias Alorda, Jaime Albaricias Descarrega, Manuel Núñez García, Saturnino Meca González, Dionisio Arolas Batlle, Antonio Ocaña Martín, Josep Soler Guillemat, Manuel Castarienas Domingo, Josep Francàs Jarques, Josep Roigé Rodó, Guillem Vales Brugeura, Daniel Rebull Cabré, José Antonio Gómez Vicente, Eusebio Jorge Sánchez, Salvador Pascual Mascaró, Antonio Calomarte Costa, Salvador Caracena Díaz, Ramon Recasens Miret, Francesc Arsia Simó, Jesús Vega Fernández, Antonio Amador Obon i Lluís Companys Jover. L’endemà, quan el vaixell va arribar a Maó, un dels oficials de la tripulació va comunicar els deportats que l’advocat laboralista Francesc Layret havia estat assassinat a Barcelona. Font
Conferència de Salvador Seguí: El 31 de desembre de 1920 a la fortalesa presó de La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears) el destacat militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Salvador Seguí i Rubinat, el Noi del Sucre, va fer una de les seves conferències més famoses, Anarquisme i sindicalisme, dirigida al grup de deportats que, com ell, es trobava confinat en aquell castell. Font
Memòria llibertària de Menorca 