Afegim a n’aquesta entrada un seguit d’articles facilitats per el Centre d’Estudis Locals d’Alaior a qui agraïm enormement la seva aportació d’aquests articles publicats a la revista Ull de Sol durant els anys 90 i fins el 2011.
Escola Lliure d’Alaior a l’actualitat (font: Ull de Sol)
Creiem que son de gran interès per la tasca del nostre col·lectiu.
El nostre homenatge des d’aquí a les lliberàries i llibertaris d’Alaior, poble amb probablement una de les majors presències llibertàries de l’illa en les primeres dècades del segle XX.
Hem pogut fotografiar de l’Arxiu Històric de Barcelona el següent document Informe del desembarco de Mallorca. Boletín informativo CNT–FAI, 28 de agosto de 1936.
Document interessant per entendre l’intent d’alliberament dels feixistes de l’illa de Mallorca, on hi vàren participar nombrosos menorquins i menorquines.
Enllacem a un interessant article de MENORCA ILLA DEL CALÇAT (història de la indústria sabatera 1855 – 1988)
La fase final del nostre estudi determina el final d’un sistema polític en crisi. Els historiadors espanyols com G. Garcia Queipo de Llano[1] (1997) no escatimen en assenyalar l’escassa renovació política, la intervenció cada cop més evident de l’exèrcit en les esferes del poder civil i la força renovada del moviment obrer que a través de les centrals UGT i CNT passa a ser un moviment de masses.
1872. Es crea la primera societat de caràcter obrerista a iniciativa dels sabaters de Maó.
El mes de novembre arriba una secció de la Internacional formada per una comissió de sabaters catalans. Més tard es constituirà una altre societat a Es Castell.
Destaca la ferma relació Maó – Barcelona i la facilitat dels menorquins per enterar-se del que passa referent als processos polítics de la Península.
A les manifestacions obreres s’entreveuen els primers simpatitzants àcrates, sense que hi hagi encara cap organització llibertària.
Els primers anarquistes
Les societats obreres que es va constituir en aquells temps eren bàsicament de resistència.
El 1893 tenim la primera confirmació de l’existència d’un grup anarquista a l’illa. Prové d’un informe policial que prevenia a les autoritats de possibles avalots a la ciutat:
“Circulan rumores de que los anarquistas proponen disparar petardos en el Teatro Principal de esta ciudad durante las funciones… Sírvase Vd. disponer que todas las noches en que haya función vaya una pareja de la fuerza… con objeto de impedir cualquier atentado de los anarquistas.”
El sabater ciutadellenc Miquel Mercadal Sastre (“En Violí“) era qui tenia el contacte amb els anarquistes catalans. Tenia correspondència amb Muntaner, un dels torturats a Montjuïch. En Violí era el distribuidor de la premsa anarquista. La policia escorcollà casa seva, sense trobar explosius (com esperaven trobar), ni llibres, ni res.
El desembre de 1893 hi haguè un gran aldarull a Maó i Es Castell. Es realitzen nombrosos escorcolls. Arriba la primera relació dels anarquistes a Menorca, 38 persones son fitxades per la policia com anarquistes: 33 de Maó i 5 d’Es Castell. La majoria són de l’illa, no forasters. 12 d’ells tenen entre 18 i 25 anys; 10 entre 25 i 35 anys i 6 són majors. 21 són sabaters. No hi ha entre aquell grup pagesos ni intel·lectuals. Era un col·lectiu format per obrers, sense liderismes.
La guàrdia civil requisà entre ells 17 exemplars de “La Anarquía”, 19 de “El Productor”, alguns de “El Corsario”, de “La Anarquista”, opuscles de l’1 de Maig i de “La ley de la Clase Obrera” així com del llibre de Kropotkin “La Conquista del Pan”.
Es reafirma el caràcter clarament anarquista del col·lectiu i la seva relació amb la Península des d’on es reb habitualment premsa.
Joan Cristòfol Mir i Mir neix l’onze de novembre de 1871 al nombre 13 de Sa Raval.
Era un home baixet, calmós, reflexiu, de bona família i formació estrictament religiosa.
Present als mitins obrers de principis de segle, estarà durant quinze anys intermitents al capdavant de El Porvenir del Obrero, amb multitut de corresponsals i col·laboradors.
Manté abudant correspondència amb grans personatges de la política espanyola. Ajudà a crear a Menorca una extensa xarxa d’escoles racionalistes, en les quals va fer de mestre, de director, d’apologista, de secretari… Fou decisiu en la creació de la FOIM, i en el foment de la tasca cooperativista durant la Primera República. Tingué responsabilitat en els moviments vaguistes de principis de segle, en la fundació de la Casa del Poble, de l’Ateneu Popular… En la seva impremta es van publicar llibres importants d’autors anarquistes com Kropotkin, Anselmo Lorenzo, etc.
Llegint la seva obra veiem que no perd mai de vista la societat en que es troba, però açò no li impedeix tenir una perspectiva més global.
Anirà de viatge a Barcelona i tornarà carregat de futur entusiasmat pel que ha vist i après.
Apart d’un setmanari, també era una societat cooperativa:
Elaborava pa pel consum dels socis
Elaborava calçat per vendre a alatres societats obreres de Maó i Menorca.
Recomanava als obrers els comerços més afins.
Afavoria el mutu auxili per millorar les condicions de l’obrer mitjançant la instrucció bàsica.
El Porvenir del Obrero setmanari, parlava de reivindicacions i notícies pròpies, no només era doctrinal. Serà també un centre de reunió i educació, de relació amb el moviment anarquista internacional. El setmanari maonès arribava a moltes parts del món i és extensíssima la relació de revistes, periìodics, etc. que arriben a la redacció de el Porvenir.
La Federació Obrera de l’Illa de Menorca (FOIM) (Més informació)
El març de 1902 es realitzà una reunió per consolidar-la. Hi assisteixen aproximadament 200 obrers. Un mes després s’aproven els estatuts i es tria la Junta Directiva, que queda així:
President: Joan Bagur Aloy
Secretari: Josep Sintes
Tresorer: Josep Vicenç
La FOIM assolirà un paper de coordinació i direcció de les lluites sectorials i generals, alhora que òrgan de formació obrera.
Organitza conferències, participa en accions anti-clericals (el dia del Corpus organtizaren uan excursió amb uns 200 simpatitzants). També es celebren vetllades, com la del 18 de març de 1902, per celebrar l’aniversari de la Comuna francesa. Hi hagué un cor que sortí a cantar i el president feu un discurs.Es prepararen conferència formatives, i reunions més multitudinàries, com la de La cuestión social on Mir intervení. Els actes de solidaritat amb obrers d’altres llocs tampoc hi manquen.
Joan Manent, company de Mir, va a Barcelona a participar activament en les lluites que allà es porten a terme.
El 1903 s’incia una vaga a la fàbrica de pastes i fideus Codina. El detonant fou l’acomiadament de 3 treballadors. Aparegué un esquirol que fou agredit pels vaguistes i l’assumpte passà als tribunals. Els republicans censuren la vaga. Arrel d’aquí hi ha una ruptura entre els anarquistes i el Partit Republicà. Es porten a la presó als acusats de l’agressió i el Porvenir del Obrero es converteix en el portaveu dels vaguistes.
A finals d’estiu un grup de dirigents de la FOIM (6 en total) són detinguts i passen 8 dies a la presó.
El 20 de setembre es clausura la FOIM arrel d’un mitin a Es Castell:
“… el discurso de uno de los obreros del mitin, en el que combatió el servicio militar y unos carteles impresos contra el Ejéricito que se hallaron fijados en el local de la FOIM.”
Açò significarà un cop molt fort per la FOIM, que va veure reduïdes les seves possibilitats d’acció durant un temps en que es perseguiren els seus militants.
Tot i acò, durant el 1903 es constitueixen delegacions de la FOIM a Ferreries i a Es Castell. La societat mercadalenca El Obrero Libre també serà una altra iniciativa. La Societat Obrera d’Oficis Varis de Sant Lluís també s’adhesiona la FOIM (1904). En aquesta època hi havia entre 600 i 800 afiliats a la FOIM.
Durant 1903 la vaga a la fàbrica Codina no serà la única. La fàbrica Platero, de bosses de plata, fou un altra. Va durar més d’un mes. Es demanava la jornada de 9 hores. Fou concedida després d’acomiadar 3 obrers. La FOIM respon. Es declara la vaga fins que els obrers siguin readmesos.
El mes de maig es fan protestes a la fàbrica de caixes de cartró Viuda i fills de Bernat Sintes inmediatament concedides.
Durant aquesta època s’aconseguiren moltes altres victòries obreres en aquest sentit.
A Ciutadella 17 segadors es planten a Ses Truqueries reclamant més jornal. El propietari contracta segadors malloquins. Els ciutadellencs donen l’avís i el vespre es present al lloc 500 persones que convencen els mallorquins que no facin d’esquirols. Es celebra un mitin al Casino 17 de Gener. Els dies següents es declaren en vaga els segadors de Son Salomó i altres llocs.
A la ciutat, els sabaters de Calçat Alzina, Moles y Cía,. es declaren en vaga. Després de 9 mesos, victòria obrera: 9 hores diàries i pujada de sou.
En vista d’aquestes accions, es projecta la creació de societats de resistència per ajudar als obrers que estàn en vagues perllongades i necessiten jaut. Se l’hi posa el nom de La Fraternidad.
L’any 1903 fou dels més agitats. Mir observa la organització i l’unitat obrera que hi havia i veié la necessiat d’organitzar-se encara més i preparar-se per la Revolució Social.
Carrers i presons
1904. Vaga a l’Anglo-Espanyola (Més informació), uns tallers de construcció de maquinària, instal·lació de motors i de centrals elèctriques… El jornal d’un treballador no qualificat és de 1,5 a 2 pesetes diàries per una jornada de 10 hores i tres quarts d’hora per dinar. Els obrers demanen un augment de 0,25 pesetes diàries, més temps lliure per dinar i la fi de la pràctica de l’acomiadament lliure. Els patrons no accepten la demanda i es declara la vaga. Ivo Olives, mecànic anarquista, és detingut. La FOIM acorda la celebració de mítins cada tres dies. Els patrons envien esquirols barcelonins, i hi ha violents enfrontaments amb els vaguistes. La FOIM organitza mítins a Ciutadella, Ferreries i Es Mercadal.
El 3 d’agost és detingut un altre activista llibertari, Antoni Marí. La FOIM organitza una suscripció per ajudar als vaguistes. El Porvenir del Obrero es presta a deixar lloc a la casa dels associats als vaguistes més afectats i necessitats.
El 5 d’agost. Detingut un altre vaguista per la manfiestació contra els esquirols.
7 d’agost. Mitin multitudinari de solidaritat i propaganda. Antoni Marí i Joan Manent protagonitzen una discussió amb l’autoritat i l’acte es suspen.
Després de 15 dies de vaga entre 30 i 40 obrers decideixen tornar a la feina, provocant la indignació entre els vaguistes.
El 8 d’agost la situació es insostenible hi ha continus enfrontaments entre vaguistes i esquirols, manifestants i la força pública. El vespre es celebra una reunió entre Mir i Mir, el director de l’Anglo-Espanyola i d’altres. La FOIM recomana tornar a la feina, cosa que no tots faran.
Molts obrers van a la presó per aquests succesos: Joan Manet, Emili Turull, Ivo Olives… Dos dies després son posats en llibertat, excepte Marí i Manent. Un altre, Cristòfol Garriga, passa a la Jurisdicció Militar acusat de llençar pedres contra la cavalleria.
Davant aquesta energia obrera, es posen en funcionament les Juntes de Reformes Socials. Mir les condemnarà declarant que únicament mitjançant la Revolució Social es resoldrien els conflictes.
1904. S’obre l’Escola Lliure del barri 15, organitzada per Mir i Manent.
El novembre més de 2000 persones porten una corona al cementeri civil en memòria del pueblo liberal a los que murieron emancipados.
L’abril es realitza el judici a Manent per desacato a la autoridad. Passarà tres mesos a la presó. La FOIM pedrà un activista destacat però no serà l’únic.
Novembre. Dia 11 la FOIM celebra una vetllada per recordar als anarquistes morts a Chicago.
Creix la crisi econòmica. Es consolida l’any 1906, anomenat s’any de sa fam.
300 aturats maonesos van a l’Ajuntament a demanar jornal. Es produeixen aldarulls i hi ha detinguts.
La policia intervé a l’Escola Lliure i són empresonats Joan Manent, Pere Bagur i altres.
Es reactiva el moviment de suport a l’Escola Racinalista. Al casino d’Unió Republicana parlen Mir i Manent pels anarquistes i dos més pels republicans. Es prenen decisions conjuntes:
a) Creació d’una Lliga per al foment i defensa de l’ensenyança racionalista.
b) Sosteniment de l’Escola Lliure, així com la creació d’altres centres.
A Maó es crea l’Ateneu Científic, Literari i Artístic, una societat elitista i conservadora. Quasi com a reacció, el 1906 anarquistes i republicans creen un Centre Popular de Cultura, amb una biblioteca, saló de lectura i conversa, classes noctures, organització de vetllades i conferències, excursionisme, etc. Tot dirigit als obrers. Aquest serà l’inci de l’Ateneu Obrer, precedent de la Casa del Poble, constituïda entre 1911 i 1912.
L’Escola Lliure estarà oberta ininterrompudament fins el 1909. Fou tancada arran dels succesos de la Setmana Tràgica. (Més informació)
A Alaior el Cercle Democràtic Republicà crea l’Escola Lliure d’Alaior.
A Ciutadella, el 1913, es crea l’Escola Raconalista.
A Sant Lluís es crea una altra Escola Lliure.
La refeta del moviment obrer
Desde de la crisi del 1906 hi ha una gran desorganització. Entre l’any 1912 i 1914 es crea la Societat d’Oficis Varis. El 1912 es refunda a Maó la Societat d’Obrers Sabaters, la societat d’obrers forners, obrers manobres, etc.
Sorgeix Primera Semilla (societat dels pagesos) i Unidad y Solidaridad (exclusivament femenina).
Hi ha vagues a Mallorca. El Porvenir del Obrero es solidaritza amb ells i molts mallorquins són acollits a Menorca.
Es constituiex la Casa del Poble. Al pis de dalt es crea l’Ateneu Popular.
Arriba a l’illa Teresa Claramunt, que vindrà per donar conferències. S’estarà a casa de Joan Mir i Anna Mauri, la seva dona.
El Porvenir del Obrero deixarà de sortir durant un temps. Hi havia desil·lusió entre els obrers.
Després de la Setmana Tràgica (1909) la FOIM va patir un procés de desmobilització.
La creació de la CNT tingué simpatitzants sobretot a Alaior, Es Castell i Maó.
El 1918 es crea la FOM (Federació Obrera de Menorca). Hi haurà dos bàndols:
La CNT i els anarquistes. Volien seguir amb la línia de la FOIM
Els anarquistes mai han estat persones còmodes per el poder.
Menorca no era un excepció. A l’Arxiu del Govern Civil (Arxiu Històric de Maó) podem trobar els seguiments que es realitzava a les persones sospitoses de ser anarquistes als quals es feien registres domiciliaris on per el fet de trobar llibres o propaganda anarquistes sel’s incloïa a les seves llistes.
Afegim a continuació llistat d’anarquistes realitzats per el govern civil entre els anys 1893 i 1906.
Arxiu Històric de Maó
Arxiu Històric de Maó
Arxiu Històric de Maó
Arxiu Històric de Maó
Arxiu Històric de Maó
També afegim un document de gran valor, una denúncia per aferrar octavetes a les faroles i bancs de s’Explanada de Maó el 1906 en la lluita per les 8 hores.
A n’aquest post tractarem l’insubmissió al servei militar a Menorca, comencem amb aquesta entrevista publicada al suplement Brisas del diari Última Hora el 1995 al ciutadellenc Joan Bosch, primer insubmís menorquí. Próximanent més dades.
Entrevista a Joan Bosch al suplement Brisas de l’Última Hora (1995) – 1Entrevista a Joan Bosch al suplement Brisas de l’Última Hora (1995) – 2Entrevista a Joan Bosch al suplement Brisas de l’Última Hora (1995) – 3Entrevista a Joan Bosch al suplement Brisas de l’Última Hora (1995) – 4Entrevista a Joan Bosch al suplement Brisas de l’Última Hora (1995) – 5
A continuació reproduim el següent article de l’historiador Andreu Murillo que creiem és de gran interés:
L’alçament a Menorca Memoria Civil, núm. 11, Baleares, 16 marzo 1986 d’ Andreu Murillo.
Quatre dies d’aquell juliol a Menorca
El 17 de juliol de 1936, el comandant auditor Mateu Zaforteza Musoles, vestit de paisà, sortí de la Ciutat de Mallorca a bord del Ciudadela, desembarcà a Ciutadella i per carretera s’atansà a Maó, on a les 10 del matí lliurava al comandant militar de Menorca un missatge xifrat del general Manuel Goded. Es tractava de les darreres instruccions per a la sublevació. Goded precisava avions per el seu trasllat a Barcelona i, malfiant-se del personal de Pollença, demanava la col·laboració dels hidros de la Base Naval de Maó. El contramirall Luis Pascual del Pobil y Chicheri -germà de la muller de Nicolás Franco Bahamonde- es negà a prestar els hidros perquè els tenia a disposició del Govern, per a una expedició a San Javier. Però el comandant de l’esquadreta -tinent de navili Dionisi Martínez de Velasco- va convenir amb el general José Bosch Atienza i el comandant Zaforteza, que fingint dificultats teòriques amararia al port de Ciutat de Mallorca. Així es va fer i el cinc aparells, de matinada, van sortir cap a Mallorca, amb la particularitat que l’hidro de Francesc Casals realment va tenir avaria i va restar al port. Els altres tres pilots van tenir problemes a l’Aeronàutica de Barcelona, on feren prop de ser morts com a còmplices de Goded. Van encertar de poder sortir-ne i retornar a Maó sense saber la fi dels esdeveniments a Barcelona. Els tres suboficials pilots van tenir prou cura de sabotejar els avions i no van retornar a la Base -d’aquesta manera van impedir la sortida de Bosch Atienza quan intentà d’anar a prendre el comandament de Mallorca segons les ordres de Goded.
Mariners sublevats de la Base Naval de Maó
Zaforteza y el “Ciudad de Tarragona”
El matí del 19, a les 9, també salpava de Maó la motonau Ciudad de Tarragona en ella se n’anà el comandant Zaforteza i, entre altres passatgers, Pere Gonyalons, Floreal Barber, la se va muller Margarita Garcia i la germana d’aquesta, Zoé; militaven a les Joventuts Socialistes i com altres companys, creien que els esdeveniments de l’Exèrcit d’Àfrica eren una altra sanjurjada, sense prou importància com per a impedir-los d’anar a presenciar l’Olimpiada Popular a Barcelona.
El “Ciutad de Tarragona”
Serien, amb l’oficial tercer de la motonau, Pere Riutort Julià, protagonistes de la resistència a la confiscació del vaixell, quan fent escala a la badia d’Alcúdia el delegat del port i un tinent de la Guàrdia Civil intentaren apoderar-se’n. Riutort desarmà els oficials i els tancà amb el capità amb el capità de la motonau a una cambra. El Ciudad de Tarragona arrià la cadena de l’àncora al mar i amb els llums apagats va fugir.
El brigada Pere Marquès que esdevingué un “riató” temporalment a Menorca
La resistència dels sergents
El vespre del 18 de juliol s’havien produït contactes entre el brigada Pere Marquès i el sergent Antonio Venegas, ambdós d’Infanteria, amb dirigents obrers al local de la Federació Obrera de Menorca (UGT), acordant que sí la sublevació es produïa a l’illa es faria vaga general per tal d’ajudar els suboficials, que s’oposarien al pronunciament. A Ciutadella els contactes foren entre els sergents de la Companyia de Metralladores -depenent d’un batalló autònom amb destí a Castelló de la Plana- i , probablement, Angel Muerza, mestre d’escola i dirigent socialista. Entretant, els dirigents de laFederació Obrera de Ciutadella Miquel Casasnovas, comunista, Alfons Sastre, llibertari, i el socialista Joan Salord; desplaçats a Maó no arribaven a una determinació concreta amb els companys maonesos quan a una acció coordinada.
El 20 de juliol, contravenint el ban del general Bosch, es produí l’atur general i es van formar grups pels carrers que els carrabiners, la Guàrdia Civil i la d’Assalt no acabaven de dissoldre. L’exèrcit romania a les casernes. El Regiment d’Infanteria, repartit entre els quarters de Santiago -metralladores i màquines d’acompanyament- i de l’Esplanada eren a 400 metres un de l’altre; el primer a la carretera de Sant Lluís. El Regiment d’Artillería, el més nombrós, descomptant la tropa de permís, comptava amb devers 800 homes repartits en 14 posicions escampades a la part oriental de l’illa, amb 19 bateries set de les quals eren a la Fortalesa de la Mola, on s’hi devien arreplegar 300 soldats, si fa no fa els que hi devia haver a cadascun dels quarters d’Infantería. A’s Castell (Villacarlos, oficialment) hi havia una companyia d’Intendència, la bateria de Plana Major d’Artillería, pràcticament sense tropa, i el Grup mixte -transmissions i sapadors- d’Enginyeria, que era la unitat que feu la proclamació i que s’emparà de Telègrafs i la fàbrica d’electricitat de la vila.
El matí del dia 20 els suboficials havien copsat que les notícies de les emissores de Barcelona eren ben diferents de les de Radio Sevilla que eren les que propagaven els oficials.
Ciutadella, amb el quarter d’artilleria en el primer pla
Proclamació del Ban de Ciutadella
A la una de la matinada del dia 20, el comandant d’Artillería Gabriel Seguí Carreras s’havia atansat fins a Ciutadella amb dos camions, on, amb dos tinents i quatre segents hi conduí 40 artillers de la bateria de Biniarroca. Destituí la Comissió gestora de l’Ajuntament i hi reinstal·là el regidors destituits pel mes d’abril i proclamà l’estat de guerra. No va poder convèncer el capità Gil Alós i la situació s’enverinà des que el tinent Monteagudo va armar els obrers, els quals van alçar barricades davant el quarter de la Companyia de Metralladores. Les forces es vigilaven des de cada costat de la culàrsega del port, els artillers parapetats dins l’edifici de la Sala de l’Ajuntament Un escamot d’obrers de la companyia Cubiertas y Tejados, que treballaven en l’eixample del port, van establir un control a l’entrada de la ciutat proveits de cartutxos de dinamita.
Contactes
Malgrat que per la tarda del dia abans, els suboficials d’Infanteria havíen donat mostres d’insubordinació i se’ls havia obert expedient, i havien fingit fer-se enrere, i els havien tornat a armar; el dia 20 també foren autoritzats per anar a dinar als respectius domicilis, fins i tot aquella dotzena més insegura. Aquell migdia, uns es van posar en contacte amb els aviadors de la Base Naval i un altres amb un dels sindicalistes que encara romania en llibertat. En una taverna de l’Esplanada –Ca’n Pineda, actualment Bar Rosales– els suboficials més activistes es van posar d’acord, cosa que per la separació dels quarters els era difícil.
A Santiago, el comandant Antoni Alvarez Benejam, va comunicar al sergent Marcelino Rodríguez -qui precisament havia estat elegit com a cap pels seus companys- que els oficials volien posar-se d’acord amb els suboficials sobre el manteniment de l’ordre, en el nou estat de coses. Rodríguez acompanyat dels seus companys Miquel Torres, Eloy Sánchez i Diego Vidal López s’atansà fins el quarter de l’Esplanada, comunicant que les condicions eren: alliberament dels detinguts civils, aixecament de l’estat de guerra i comunicació amb el Ministeri de la Guerra del Govern de la República. Calia consultar al general. El brigada Pere Marquès va marxar cap a la Comandància militar. Al seu retorn va comunicar que el general Bosch accedia a posar en llibertat els detinguts i no res més. També va fer saber a Rodríguez que el general estava acabat, (havia anat a la Base Naval i no es va fiar de la tripulació del B-2, els hidros estavan avarriats.
Quarter militar de l’Esplanada de MaóQuarter d’Infanteria de Santiago
Incidents a l’Esplanada
A l’Esplanada s’hi produí un incident. Una massa de gent es mantenia a l’espectativa a l’altre cap de la gran plaça just davant el carrer de les Moreres, davant el Casino del Consell i la sastreria Terrés (actualment “Mare Nostrum”); el cadet Alberto Moreno, uniformat i amb pistola, passà per entre la gernació. Conten que era especialment odiat per la cura que tenia en accentuar la seva semblança física amb Alfons XIII. Va ser insultat, agredit i desarmat. Corrents es va anar a refugiar al quarter, d’on va obrir foc de pistola contra la gent que es va arremilinar cap el carrer de les Moreres; immediatament va sortir darrere d’ell el capità Diego Casalé amb els soldats de la guàrdia armats de fusells i per cobrir el cadet Moreno, ordenà a la tropa de fer foc contra la gent que fugia; el desobeiren i amb empentes i crits van retornar cap a la caserna. Per tal de posar ordre a l’Esplanada el tinent Bernardo Monclús de la Guardia d’Assalt va treure les seves forces de la caserna -que era a l’actual Casa de la Infància-, coincidint amb el moment que el sergent Rodríguez menava dues companyies de metralladores -la tercera havia restat a Santiago, vigilant els oficials que havien estat desarmats i reclosos, aprofitant la desorientació del toc de corneta cridant a formació. Els oficials no sabien que un caporal tenia les claus de la munició i la tropa formava en peu de guerra. Els Guàrdies d’Assalt arribaren a l’Esplanada mesclats amb la tropa, mentre dos o tres s’enduien el seu tinent a tancar. Van desplegar davant el quarter i sense actituds d’epopeia, ni tampoc estridències, un cop es va veure que els soldats de l’interior no oposarien resistència; militars i paisans van entrar a la caserna i van desarmar els oficials.
Arribada del submarí B-4 amb la tripulació amotinada
Sense violències, va ser tancats a l’Hogar del Soldado. Sense perdre temps, Pere Marquès va arreplegar una secció dels soldatos de metralladores i se’n va anar cap dret a la Comandància. Pujà tot sol, i va retornar amb el general i la seva plana major presos. A la Comandància s’hi havia produït una dramàtica escena quan el coronel del Regiment d’Infanteria, Arturo Guerrero, va intentar de suicidar-se, en veure que el general Bosch es lliurava presonar.
Supressió de l’Estat de Guerra i noves autoritats
Quan Marcelino Rodríguez de fer pública la supressió de l’estat de guerra, entrà a la Comandància militar on hi trobà aposentat, amb estrelles de capità a la guerrera, el brigada Marquès; el brigada Jaume Palou Massanet, ja era el cap del Regiment d’Infanteria: Jesús Gabaldón, cap d’Estat Major: ja s’havia telegrafiat al Cap del Govern i al Ministre de la Guerra. Un testimoni directa explicaría així l’arribada de Rodríguez: Quieres algo Marcelino? – Nada. sólo saludarte i se’n va anar.
Paco Mercadal, Comisari del Poble
Comissari del Poble
A la Delegació del Govern, els dirigents del Front Popular -Socialistes, d’Izquierda Republicana d’Azaña, sindicalistes de la Federació i possiblement de la CNT, potser també algun comunista- havien acordat que Paco Mercadal era el Comissari del Poble per a la Delegació del Govern de la República a Menorca, l’inventor del càrrec fou un dels escassos intel·lectuals que tenia l’esquerra menorquina, home pròxim, si no afiliat, a Izquierda Republicana; va romandre alguns dies i nits a la Delegació assessorant les primeres passes: era el jove professor Joan Hernández Mora. Cal dir que Paco Mercadal era prou capaç d’actuar desimboltament, però les circumstàncies eren molt delicades: el nou Comandant militar era perillosíssim i els primer civils que ja havien rebut armes en van resultar també.
A Ciutadella es ret el comandant aixecat
El comandant Seguí, en rebre notícies de Maó, i no havent convençut al capità Gil Alós; es va retre a Ciutadella i amb els oficials va ser conduït a Maó; per delicadesa, els sergents i la tropa d’Artilleria van romandre a Ciutadella, allotjats amb la Companyia de Metralladores.
Es Castell
A’s Castell, el sergent Josep van Valré, amb un subaltern del CASE, va retre els oficials d’Enginyeria abans de les 5 de la tarda, hora de la rendició del general Bosch.
La Mola, estira i arronsa
A la Mola hi hagué un llarg estira i arronsa entre oficials i els sergents Pedro Quintanilla, Victor Soriano, Villegas, i potser algun més; els quals foren succesivament arrestats. Les mutues amenaçes van derivar a un intercanvi de trets; la tropa va intervenir al costat dels suboficials quan un capità va cometre l’error de disparar contra un caporal. Només en van resultar dos oficials ferits, un d’ells el capità Leopold Canut, era considerat popularment com a republicà … Quintanilla, ignorant, què s’havia esdevingut a Maó es proclamà Comandant militar de Menorca. L’endemà només seria cap del Regiment d’Artilleria, només … L’enfrontament mal dissimulat entre Marquès i Quintanilla donaria molts malsdecap a les noves autoritats civils.
El 30 de juliol de 1936 arribà al port de Maò l’hidro S.10 pilotat pel mecànic Francesc Casas que havia pogut escapar de Palma on restaba retingut. A la fotogria es saludat per Nicasio Menéndez, nou cap de la Base Naval.
Confusa situació a la Base
La situació a la Based Naval ens resulta molt confusa, s’ha dit que a les 12 i mitja del dia 19 hi va ser proclamat l’estat de guerra, però el contralmirall fins el dia 21 no va deixar d’obeir les ordres del Ministeri de Madrid, els hidros van anar a Barcelona sense el seu consentiment i fins a última hora es va comunicar amb Madrid. Els submarins B-2. B-3 i B-4 eren en aigües de Mallorca -el B-1 romania a la Base amb “gran avaria”- d’acord amb unes maniobres previstes de temps enrera. El B-2 el vaixell-cisterna A-3 va retornar a Maó el dia 19 i hi va haver un intent de destituir l’almirall per substituir-lo pel comandant del B-2; el tinent de navilii Ceferino Portal, però l’espisodi ens resta obscur. El B-3 i el B-4 van romandre al port de Ciutat fins el dia 20 el matí, quan van sortir-ne precipitadament, després que el seu comandant fes arribar una nota al coronel Díaz de Freijó, comunicant que salpaven obligatrs per les tripulacions. Fet que provocà un fort altercat a la Comandància Militar de Mallorca.
A la Base Naval la desorientació era majúscula. Els submarins B-3 i B-4 havien retornat. Obeint ordres de Madrid, el contralmirall va trametre amb el B-2 dos oficials especialment reclamats par anar a València a fer-se càrrec del petrolerCampillo. Navegant prop de Mallorca van recollir 11 caporals i soldats que fugien en una barca de la base de Pollença, aleshores la triupulació es va negar a dur els oficials a València, on no se sabia qui havia triomfat. Entretant, a les primeres hores del matí del dia 21 de juliol, Pere Marquès feu plantar metralledores a la Miranda apuntades a la Base Naval i altres als pujols dels voltats; es feu l’amenaça de disparar l’artilleria de la Mola. L’oficial del Cos Auxiliar Nicanor Menéndez es feu amb el comandament. El retorn del B-2. a mitja tarda, va provocar un aldarull; els mariners volien per cap el tinent de navili Ceferino Portal qui precautòriament va resignar l’encàrrec. Finalment, els oficials van ser detinguts excepte un oficial metge -Angel de Diego- i el contralmirall, provisionalment, perquè estava malalt. Els tres d’agost es reuniria amb els altres marins a la Penitenciaria de la Mola, fou el dia que els mataren gairebé tots, juntament amb els oficials de l’Exercit.
Els i ses llibertàries menorquines de principis de segle XX acostumaven a unir-se civilment així com a posar noms no-religiosos al seus fills i per suposat no batiar-los inclús no inscriurer-los al registre civil, els enterraments també es feien prescindint de sa religió, podem tenir constància d’açò a les diferents edicions de Fructidor en la secció Actos Civiles.
Rescatam aquest article de Miquel Àngel Limon al diari de Balears. També afegim algunes referències més i retalls de premsa de l’època a Menorca .
La voz de Menorca
Menorca, malgrat ser un pur niell pacífic, aïllat de terra ferma, de capteniment un pèl enervat, no pogué romandre aliena als brutals esdeveniments de la Setmana Tràgica de 1909.
Ara (el 2009) se’n compleix el centenari, i us vull dar el dibuix menorquí. S’anomena Setmana Tràgica de Barcelona als fets sagnants succeïts entre el 25 de juliol i el 2 d’agost de 1909. El detonant fou la mobilització de reservistes per enviar-los a Melilla, ciutat africana en la qual havia esclatat una guerra -l’enèsima a la zona. La lleva, però, fou mal tolerada per les classes populars: la legislació militar afavoria els interessos dels rics, en permetre l’exempció a files mitjançant el pagament de sis mil rals, uns doblers de disponibilitat remota per als pobres. A més, molts reservistes eren casats i amb família al seu càrrec. Les revoltes per oposar-s’hi feren que el Govern de Maura portés a terme una repressió duríssima i -pitjor encara- arbitrària, cruel, amb centenars de ferits i morts.
I encara amb alguns afusellaments per a l’escarment dels vius. Barcelona, idò, esdevingué la ciutat cremada, i Menorca se’n temé. La nit del 28 de juliol, pels carrers de Maó, s’hi veren moviments de tropa armada. La gent, espontània, es féu present davant el palau del governador militar, al carrer d’Isabel II. Hi demandava noves. Tota la matinada hi continuaren els tràfecs de la soldadesca. Aviat se sabé que l’endemà havia de ser embarcada cap a Barcelona com a contingent de reforç. Anaven a sumar-se a la repressió ordenada per Madrid. En efecte, a bord del vapor marxaren dues companyies del Regiment d’Infanteria 63, de cent homes cadascuna. La primera, a les ordres del capità maonès Frederic Moysi, i la segona, del català Francesc Granells. Entretant, els paisans, sabedors de l’esfereïdora rebel•lió a la península, “comenzaron a formar pequeños grupos por las calles de esta ciudad -escrigué la premsa-, comentando la orden del embarque […] A medida que avanzaba el día, los grupos fueron engrosando y ya comenzó a hablarse de verificar una manifestación de protesta contra la guerra, hablándose de hacer el paro general con carácter pacífico y solamente por un día.
A las diez comenzaron a cerrar algunos talleres y bien pronto se supo que los obreros de La Fabril Mahonesa, Anglo-Española, Eléctrica Mahonesa y otros habían dejado de trabajar. Los obreros de nuestra imprenta [del diari republicà La Voz de Menorca] comunicaron que espontáneamente querían unirse a la protesta popular, y ésta fue la causa de que no apareciera el número de nuestro periódico correspondiente al día de ayer [dimecres 28]. A las once puede decirse que el paro era completo […] No hubo ningún incidente y los huelguistas se limitaban a circular tranquilos por nuestras calles […]”. L’embarcament en el vapor es verificà a les 4. Als molls, “la concurrencia fue aumentando y a la hora del embarque la aglomeración de gente era enorme. Entonces salieron algunas fuerzas de caballería […], no dejando que nadie se acercase al trozo de muelle donde fondean los vapores, ni que bajasen por las rampas contiguas […] Al bajar las fuerzas expedicionarias se oyeron algunos aplausos, el pueblo hizo grandes muestras de cariño. Muchas mujeres lloraban […]
Desde los miradores se agitaban pañuelos y sombreros y el vapor Isla de Menorca bien pronto dobló la punta de Cala Figuera […] Más tarde, se formaron grupos de curiosos en las calles Nueva y Arravaleta, observando todos una actitud sumamente pacífica, hasta que acudieron fuerzas de policía con la pretensión de hacer despejar, usando algunos de dichos policías modales muy poco correctos y hasta profiriendo blasfemias escandalosas. Entonces ocurrieron algunos incidentes sin importancia, siendo detenidos algunos individuos que fueron luego puestos en libertad […] Por la noche hubo tranquilidad completa y esta mañana se ha reanudado el trabajo en fábricas y talleres, sin que se note nada anormal”. Al capdavall, el pobre anà a la guerra i el ric pagà per romandre, xalest, als casinos de la gaubança d’una Espanya de la Restauració en declivi.
El 20 d’agost de 1918, Ciutadella va viure un dels episodis més “revolucionaris” de la seva història.
No sols un fet anecdòtic, però que pels historiadors tradicionals de la Gran Història ha passat desapercebut. I en canvi no és un fet anecdòtic ni aïllat.
Arxiu Històric de Ciutadella
Arxiu Històric de Ciutadella
La presa del vaixell Lorencito en el moll de Ciutadella té una significació més enllà del que és intrínsec, significà l’eclosió dels elements sindicals que donarien forma a la primera organització obrera de Ciutadella. Ni Deaseado Mercadal que seguia la pauta de Pere Gabriel, ni J.M. Quintana s’adonaren d’aquesta insurrecció popular que es perllongà gairebé un dia i que finí amb l’entrada de les forces de l’ordre enviades des de Maó.
La rebel·lió de juliol de 1918 tenia tot allò que es diu motí. S’assaltà un vaixell carregat de blat i la fàbrica d’electricitat per a fer-se amb els magatzems de carabó. El desenllaç va ser més trist, no tan eufòric, quan els militars registraren les cases de Ciutadella en la recerca de la càrrega robada.
Resulta interessant comprovar com rere aquella “muchedumbre hambrienta” hi havia alguns dels noms de les persones que sabem cert que participaren en el primer sindicat ciutadellenc, la Resistencia Ciudadelana de Obreros Zapateros (RCOZ), definit sota la ideologia anarco-sindicalista; però amb els anys d’aquell grup de líders sindicals sorgirien també dos dels partits històrics a Ciutadella, el PSOE (1929) i el Ràdio Comunista/PCE (1933). I és que els sabaters a més d’aportar una nova cultura a Ciutadella, aportaren la lluita de classes, l’educació laïca, i una modernitat que Menorca gaudí molt abans que l’illa veïna, Mallorca.
Memòria llibertària de Menorca 