Font: L’obrerisme educatiu a les Illes Balears de Pere Alzina (text més extens)
La presència de l’obrerisme a les Illes Balears és condicionada per les diferents realitats socials, econòmiques i culturals de cadascuna de les illes. Mentre que a Mallorca i a Menorca existeixen nuclis obrers, que són fruit d’un lent procés d’industrialització i de la consolidació d’una petita burgesia, a Eivissa no tenim constància de cap iniciativa obrera rellevant en el terreny educatiu, tot i que farem referència a les poques dades de què disposem.
L’experiència de l’Escola Mercantil a Mallorca i de l’Escola Democràtica Republicana, l’existència escadussera del Casino Acadèmia del Poble a Eivissa i l’Escola Propagandística del Club Republicà Federal a Menorca i la revista d’educació i cultura El Eco de la Juventud esdevingueren les experiències capdavanteres en matèria educativa durant el sexenni revolucionari a les Illes. No podem qualificar aquestes iniciatives com a pròpiament obreres, sinó que estan sota el paraigua dels col·lectius progressistes i republicans.
El moviment obrer durant la Restauració, en un context de feble industrialització, no va aconseguir mobilitzar grans masses, tot i que sí que deixà sentir la seva veu a Mallorca i a Menorca, on el moviment obrerista obtingué una major organització i presència i on les iniciatives educatives de caire obrerista arrelaren amb més o menys èxit, amb la creació de cinc escoles laiques i obreres a l’illa de Menorca, amb resultats ben divergents i l’experiència escolar socialista a Llucmajor.
El moviment obrer illenc basculà entre la influència dels anarquistes i republicans en uns primers moments per una banda, i la dels socialistes per l’altra. La lluita entre socialistes i anarquistes pel control de les organitzacions obreres esdevé una costant al llarg dels anys vint i trenta.
La penetració de les formes capitalistes va anar transformant l’economia de les Illes, a la qual succeïren canvis demogràfics i socials, però també de mentalitats i de pautes culturals. L’educació havia de ser un dels pilars fonamentals del nou estat, però ni l’Estat canvià al ritme necessari ni l’educació cobrí les expectatives i les necessitats d’amplis sectors de la població.
Les classes populars, els obrers, els artesans, els camperols i una important massa de jornalers formaven el gruix de la població i, en cap cas no pogueren gaudir dels serveis educatius, assistencials i sanitaris propis d’una societat avançada.
Per tant, les iniciatives educatives i assistencials per cobrir les greus mancances de l’Estat eren més que justificades, tot i que l’Església catòlica fou la institució que més s’aprofità de la situació. Bernat Sureda defineix en un paràgraf la situació educativa de les Illes Balears: «Les Illes Balears entraven en el segle XX amb greus mancances i deficiències pel que feia a les possibilitats i les ofertes educatives. Mancances que foren considerades més greus a mesura que sorgiren noves necessitats i exigències: desprestigi de l’escola pública; manca d’edificis adequats per a escoles; deficient formació del professorat; ús de mètodes rutinaris d’ensenyament; obligatorietat d’ensenyar en castellà a uns nins i nines que parlaven en català; poca atenció a la realitat cultural de l’entorn; dificultats perquè la dona pogués accedir a nivells de formació per als sectors obrers que no gaudien de temps per dedicar a l’oci i a la formació; dedicació excessiva de nins i nines al treball en condicions perjudicials per al seu desenvolupament, manca d’espais de joc a les ciutats…».1 Si durant el sexenni revolucionari es crearen les condicions per al sorgiment de col·lectius progressistes de caire ben distint.
Durant les tres primeres dècades del segle XX foren diverses les iniciatives que intentaren donar resposta a les deficiències educatives que patien les Illes. Per una banda, el reformisme burgès de caire republicà o regionalista que s’inspirà bàsicament en les idees de la Institución Libre de Enseñanza ja conegudes durant el segle XIX (Alexandre Roselló, Mateu Obrador i Guillem Cifre de Colonya). Per l’altra, la influència de l’ampli moviment de renovació pedagògic europeu que proposava una reforma profunda del concepte i dels mètodes d’ensenyament (Miquel Porcel, Gabriel Comas, Joan Benejam, Joan Capó…) i, finalment, les iniciatives de caire obrerista, amb accent socialista o anarquista, principalment a Menorca. Sigui com sigui, el catolicisme en cap moment no perdé la iniciativa: El catolicisme illenc, amb un fort arrelament entre amplis sectors socials, va demostrar voluntat i capacitat per no perdre un espai tan important d’influència com era l’educació elemental, aprofitant les deficiències del sistema públic.
L’acció educativa de l’Església, que, com hem vist, era molt important en el camp de l’educació de les dones, es difondrà també entre sectors populars i obrers adults i joves per mitjà d’un bon grapat d’institucions, moltes ja creades al segle anterior, com les escoles nocturnes de Sant Josep, que arribaren a tenir nou centres i un miler d’alumnes, les escoles dominicals i les classes elementals que s’impartien als centres obrers catòlics.2 Durant el segle XX, com afirma Antoni Colom, l’Església catòlica, arreu de les illes, dictà els esdeveniments i les línies principals de la pedagogia de les Illes: «L’església mallorquina esdevindrà protagonista principal dels fets pedagògics a l’illa».3 Tots els ressorts de la llei afavorien el desenvolupament de les iniciatives catòliques en matèria educativa i assistencial i la supervisió moral dels centres educatius públics també estava en mans de les vicaries.
Menorca fou l’illa on aquest poder aclaparador fou més qüestionat per una majoria social minsa però conscient, de tendència progressista (republicans de centre, republicans d’esquerra, anarquistes i socialistes).
La creació i consolidació d’una escola racionalista a la capital episcopal, Ciutadella, significà un dels desafiaments més grans al poder de l’Església, que lògicament hi contraposà la creació i consolidació de dos grans centres religiosos amb gran presència social entorn dels quals s’organitzà una amplíssima xarxa social que arribà a controlar totes les iniciatives culturals, educatives, religioses i assistencials del municipi.
Memòria llibertària de Menorca 