Me interpeló en la Calle del doctor Orfila [el carrer de ses Moreres]. Vestía típicamente de obrero; pantalón y blusa azules, alpargata y boina, descolorida por el uso. No era muy alto pero si que fuerte de complexión. Usaba lentes que daban a su rostro rosado y risueño el aspecto de un hombre bondadoso y tímido a la vez. Sin ningún preliminar me preguntó si había estado en la cárcel con fulano y mengano; al responder yo que sí pero que a el no le importaba un bledo me dijo que sí le importaba y que: ‘Tal dia a tal hora te esperamos, que habrá asamblea…’
Amb aquestes divertides paraules, va descriure Fernando Ferrer Quesada l’inici de la seva relació d’amistat i militància amb l’anarquista Josep Pons Sintes. Una relació que suposaria per a Ferrer Quesada el seu primer contacte amb el món anarcosindicalista.
Afegim dos emotius articles publicats com a homenatge pòstum a l’òrgan de la CNT a França, Le Combate Syndicaliste. En aquests articles, titulats Remembranzas i Un menorquín austero, podem apreciar un magnífic retrat tant de les lluites amb altres companys com dels aspectes més personals del seu amic, deixant-nos un testimoni molt més significatiu que res del que nosaltres podríem dir. Tot i això, voldríem crear un petit i humil record per realitzar el nostre propi homenatge a una de les peces clau dins el moviment llibertari de Menorca.
Nascut a Maó dia 23 de juny del 1898, en Josep mostra una forta convicció i un ferm compromís revolucionari des d’un principi. Ja l’any 1925 el podem veure inscrit a ses llistes de subscripcions de Fructidor, òrgan en aquell moment tant de la Confederació Regional de Balears com de la FOM, organització a la qual segurament n’era afiliat i que podríem aventurar-nos a dir que en fou un dels partidaris de l’ingrés a la CNT en el quart congrés celebrat anys anteriors. Cinc anys després, el 1930, apareix com a membre actiu de l’organització, representant del ram de la fusta. Durant es períodes de clandestinitat serà un dels més compromesos encarregats de mantenir viu el sindicat a l’illa. Més tard, acabada la persecució per part del govern, segueix ocupant funcions de responsabilitat dins l’organització. Precisament és ell qui procura personalment s’afiliació d’en Quesada.
Persona d’acció, col•laborà en actes de caràcter organitzatiu i també de propagandístics. Participa en sa vaga de transports convocada s’abril de 1936 i es dia 5 de juliol d’es mateix any és un dels oradors del primer congrés de ses Joventuts Llibertàries de Menorca, realitzat a Alaior.
Naturalment també pren un paper decisiu durant el cop d’estat feixista ajudant a preparar sa resposta per part del poble. Esclafat s’aixecament militar fou nomenat Secretari General de la CNT, i com a representant d’aquesta forma part de la Junta Administrativa de Maó on treballava per poder portar a l’illa productes bàsics i poder rompre l’aïllament en què es trobava. Posteriorment s’iniciaria el procés de col·lectivització de béns i mitjans de producció. Passats dos anys és elegit en el Congrés Regional de Sindicats, el 28 de desembre de 1938, com a responsable de d’Economia i Comptabilitat de la CRT de les Balears, que feia poc havia traslladat la seva seu a Maó.
Seguidament fou delegat anarquista del Front Popular i vocal de la Junta Central d’Abastiments. Va desenvolupar un paper com a encarregat del sector de fusteria de la comandància d’Obres i Fortificacions, i com a membre administratiu del comitè de producció de la fàbrica tèxtil col·lectivitzada.
Embarcat cap a s’exili aconsegueix fugir abans que Menorca caigui en mans feixistes. El seu destí, igual que es d’altres anarquistes menorquins, seran els camps de concentració francesos d’Argelers i Bram. Segons en relata Quesada, tant en els camps de concentració com a la Companyia de Treballadors Estrangers:
Por todas partes fue el principal nexo organico entre los insulares y los diversos organismos representativos de la CNT en el exilio.
Cap al 1941 el trobem a Marsella fins que acaba sa la Segona Guerra Mundial, on es trasllada amb la seva parella Margarita, a París i després a Melun. Continuant sempre amb sa militància resideix en aquesta ciutat fins a l’any 1969 que, degut a problemes de salut de la Margarita, decideixen tornar a Menorca una vegada fets tots els tràmits.
Malauradament al cap de poc morirà Margarita. A causa de sa desaparició de tan estimada persona i s’avançada edat, en Josep comença a patir un deteriorament físic i mental. Així i tot, no es rendeix i segueix fent d’enllaç entre el moviment llibertari de l’illa i el de l’exili durant la dictadura franquista. La darrera ocasió que es varen retrobar Fernando Ferrer Quesada i Josep Pons Sintes fou l’any 1976 a casa de la Nineta, germana del Josep que el cuidava afectuosament. Ferrer Quesada va poder comprovar les darreres flames d’un apassionat foc. Tres anys després, un 19 de gener, moriria l’irreductible lluitador que va ser Josep Pons Sintes. Digne exemple a recordar de sacrifici i amor per l’Anarquia.
Tramuntana Negre.
Memòria llibertària de Menorca 