Repercussions de la Setmana Tràgica (1909) a Menorca

Rescatam aquest article de Miquel Àngel Limon al diari de Balears. També afegim algunes referències més i retalls de premsa de l’època a Menorca .

setmanatragica
La voz de Menorca

Menorca, malgrat ser un pur niell pacífic, aïllat de terra ferma, de capteniment un pèl enervat, no pogué romandre aliena als brutals esdeveniments de la Setmana Tràgica de 1909.

Ara (el 2009) se’n compleix el centenari, i us vull dar el dibuix menorquí. S’anomena Setmana Tràgica de Barcelona als fets sagnants succeïts entre el 25 de juliol i el 2 d’agost de 1909. El detonant fou la mobilització de reservistes per enviar-los a Melilla, ciutat africana en la qual havia esclatat una guerra -l’enèsima a la zona. La lleva, però, fou mal tolerada per les classes populars: la legislació militar afavoria els interessos dels rics, en permetre l’exempció a files mitjançant el pagament de sis mil rals, uns doblers de disponibilitat remota per als pobres. A més, molts reservistes eren casats i amb família al seu càrrec. Les revoltes per oposar-s’hi feren que el Govern de Maura portés a terme una repressió duríssima i -pitjor encara- arbitrària, cruel, amb centenars de ferits i morts.

I encara amb alguns afusellaments per a l’escarment dels vius. Barcelona, idò, esdevingué la ciutat cremada, i Menorca se’n temé. La nit del 28 de juliol, pels carrers de Maó, s’hi veren moviments de tropa armada. La gent, espontània, es féu present davant el palau del governador militar, al carrer d’Isabel II. Hi demandava noves. Tota la matinada hi continuaren els tràfecs de la soldadesca. Aviat se sabé que l’endemà havia de ser embarcada cap a Barcelona com a contingent de reforç. Anaven a sumar-se a la repressió ordenada per Madrid. En efecte, a bord del vapor marxaren dues companyies del Regiment d’Infanteria 63, de cent homes cadascuna. La primera, a les ordres del capità maonès Frederic Moysi, i la segona, del català Francesc Granells. Entretant, els paisans, sabedors de l’esfereïdora rebel•lió a la península, “comenzaron a formar pequeños grupos por las calles de esta ciudad -escrigué la premsa-, comentando la orden del embarque […] A medida que avanzaba el día, los grupos fueron engrosando y ya comenzó a hablarse de verificar una manifestación de protesta contra la guerra, hablándose de hacer el paro general con carácter pacífico y solamente por un día.

A las diez comenzaron a cerrar algunos talleres y bien pronto se supo que los obreros de La Fabril Mahonesa, Anglo-Española, Eléctrica Mahonesa y otros habían dejado de trabajar. Los obreros de nuestra imprenta [del diari republicà La Voz de Menorca] comunicaron que espontáneamente querían unirse a la protesta popular, y ésta fue la causa de que no apareciera el número de nuestro periódico correspondiente al día de ayer [dimecres 28]. A las once puede decirse que el paro era completo […] No hubo ningún incidente y los huelguistas se limitaban a circular tranquilos por nuestras calles […]”. L’embarcament en el vapor es verificà a les 4. Als molls, “la concurrencia fue aumentando y a la hora del embarque la aglomeración de gente era enorme. Entonces salieron algunas fuerzas de caballería […], no dejando que nadie se acercase al trozo de muelle donde fondean los vapores, ni que bajasen por las rampas contiguas […] Al bajar las fuerzas expedicionarias se oyeron algunos aplausos, el pueblo hizo grandes muestras de cariño. Muchas mujeres lloraban […]

Desde los miradores se agitaban pañuelos y sombreros y el vapor Isla de Menorca bien pronto dobló la punta de Cala Figuera […] Más tarde, se formaron grupos de curiosos en las calles Nueva y Arravaleta, observando todos una actitud sumamente pacífica, hasta que acudieron fuerzas de policía con la pretensión de hacer despejar, usando algunos de dichos policías modales muy poco correctos y hasta profiriendo blasfemias escandalosas. Entonces ocurrieron algunos incidentes sin importancia, siendo detenidos algunos individuos que fueron luego puestos en libertad […] Por la noche hubo tranquilidad completa y esta mañana se ha reanudado el trabajo en fábricas y talleres, sin que se note nada anormal”. Al capdavall, el pobre anà a la guerra i el ric pagà per romandre, xalest, als casinos de la gaubança d’una Espanya de la Restauració en declivi.

Referències

La Voz de Menorca (29-07-1909)

Article de Joan F. López Casanovas

Anuncis

Rebel·lió a Ciutadella agost de 1918

El 20 d’agost de 1918, Ciutadella va viure un dels episodis més “revolucionaris” de la seva història.

No sols un fet anecdòtic, però que pels historiadors tradicionals de la Gran Història ha passat desapercebut. I en canvi no és un fet anecdòtic ni aïllat.

La presa del vaixell Lorencito en el moll de Ciutadella té una significació més enllà del que és intrínsec, significà l’eclosió dels elements sindicals que donarien forma a la primera organització obrera de Ciutadella. Ni Deaseado Mercadal que seguia la pauta de Pere Gabriel, ni J.M. Quintana s’adonaren d’aquesta insurrecció popular que es perllongà gairebé un dia i que finí amb l’entrada de les forces de l’ordre enviades des de Maó.

JBT a Fotos Antigues de Ciutadella
publicada per JBT a Fotografies Antigues de Ciutadella

La rebel·lió de juliol de 1918 tenia tot allò que es diu motí. S’assaltà un vaixell carregat de blat i la fàbrica d’electricitat per a fer-se amb els magatzems de carabó. El desenllaç va ser més trist, no tan eufòric, quan els militars registraren les cases de Ciutadella en la recerca de la càrrega robada.

JBT a Fotos Antigues de Ciutadella 2
publicada per JBT a Fotografies Antigues de Ciutadella

Resulta interessant comprovar com rere aquella “muchedumbre hambrienta” hi havia alguns dels noms de les persones que sabem cert que participaren en el primer sindicat ciutadellenc, la Resistencia Ciudadelana de Obreros Zapateros (RCOZ), definit sota la ideologia anarco-sindicalista; però amb els anys d’aquell grup de líders sindicals sorgirien també dos dels partits històrics a Ciutadella, el PSOE (1929) i el Ràdio Comunista/PCE (1933). I és que els sabaters a més d’aportar una nova cultura a Ciutadella, aportaren la lluita de classes, l’educació laïca, i una modernitat que Menorca gaudí molt abans que l’illa veïna, Mallorca.

Font:

Text: Joan Martínez bloc

Al nº 61 de la Revista “Baleares” del 30 d’agost de 1918 surt el reportatge “Disturbios en Ciudadela” Enllaç

Fernando Ferrer Quesada

Fernando Ferrer Quesada (1917-2001) Històric de s’anarquisme menorquí. Cambrer, periodista i sindicalista. Col·laborador de la premsa anarquista nivell internacional.

Als 10 anys comença a treballar com a mosso dins una taverna, als 12 entrà com a servent al Consey, una societat petit burgesa.

Va fer feina a la Lliga Marítima fins el 19 de juliol de 1936.

Entrà a la CNT maonesa oficialment el setembre de 1935. Tot i que pren contacte amb els llibertaris menorquins quan acaba a la presó de Maó (tenia 18 anys, mentre feia el servei militar a Es Mercadal) on entra per una carta solidaritzant-se amb Alfons Sastre (llibertari ciutadellenc) que havia estat detingut arrel del fets de 1934.

Dintre de la CNT va tenir diversos càrrecs. En el seu nom fou nomenat conseller de l’Ajuntament de Maó el 1937, el batlle era Frances Pons Carreras, del Partit Socialista.

S’exilià acabada la Guerra Civil a Orleans (França).

Segons el seu amic i company Florià Cardona era la “genuïna personificació de l’autodidacta”

No disposam de moltes dades de la seva biografia ens ajudes a completar-la?

Aquests son els llibres que tenim constància que ha escrit:

1931: la toma de Encarnación (1985)

Aves de paso: relatos y cuentos del exilio (1988)

El primer anarquista fusilado en la Argentina (1974)

El proceso de Bragado, Ferrer Quesada, Fernando , (1974)

Joaquín Penina, primer fusilado (1974)

Saco y Vanzetti: dos nombres para la protesta (1974)

Sobre la historia contemporánea de Menorca y el anarquismo (1980)

Afegim un article publicat al diari Menorca per Josep Portella.

No disposam de moltes dades de la seva biografia ens ajudes a completar-la.?

33746629_11967409

Afegim carta enviada per Ferrer Quesada el 1996 al nostre company de col·lectiu Moi

Carta de Ferrer Quesada a Moi

La Buena Semilla

La Buena Semilla: Sindicat d’obrers sabaters de caràcter anarcosindicalista fundat a Alaior el 1912. Podem veure una digitalització del seu butlletí

Digialitzacions

prensa_0001 (1)

Vaga a l’Anglo-espanyola

Un dels conflictes laborals més importants de començaments del segle XX fou la vaga de la fàbrica Anglo-Española de Motores, en la qual treballaven centenars d’obrers, l’agost de 1904.

20161228_173007
Arxiu Històric de Maó

Deseado Mercadal fa una descripció d’aquell fet, en el qual arribà a intervenir-hi l’exèrcit i es saldà amb alguns ferits i nombroses detencions.
Font: Miquel Àngel Casasnovas Camps pdf

Un grupo de unos cuarenta esquiroles, temerosos de las represalias anunciadas por los patronos, intentaron reanudar el trabajo impidiéndolo los huelguistas debiendo aquellos ser custodiados por la Guardia Civil.

El señor Cavanillas [el delegat del Govern] que pocos días después de su toma de posesión había ordenado la detención del Presidente de la Federación y de tres oradores que tomaron parte en el mitin celebrado en el Circo Colón claurusando el local social de la entidad obrera, resuelto a terminar manu militari con el conflicto de la Anglo-Española, dispuso que la fuerza pública patrullara por las calles a fin de intimidar a los huelguistas, cosa que no consiguió, pues éstos, en presencia de la Guardia Civil, abofetearon a un esquirol. Se produjo un tumulto y el Delegado, temeroso y fuera de sí, pidió ayuda a la autoridad militar la cual ordenó la salida de un escuadrón de Caballería, medida que acabó de soliviantar al pueblo.

El escuadrón de Castillejos fue recibido con hostilidad, hubo cargas en la calle de las Moreras siendo derribados un sargento y un soldado a causa de sendas pedradas. Al día siguiente se produjo un paro general que fue secundado en algunas poblaciones menorquinas, Villacarlos, Alayor y Ciudadela. En un ambiente denso, guardias civiles y soldados cargaron contra los grupos y éstos se defendieron. Hubo carreras, sustos y rotura de cristales. En los enfrentamientos, distinguiéronse un grupo de valeroses mujeres que apedrearon y apostrofaron a los guardias sujetando las bridas de sus caballos y pidiendo a gritos a los soldados que no cargaran contra sus hermanos los trabajadores. Cerca de las 9 de la noche retiróse la tropa permaneciendo acuartelada. Afortunadamente, no hubo heridos graves, sólo contusionados.

Font: Mercadal Bagur, Deseado: Datos para la historia de los movimientos obrero y político en Menorca (Maó, 1979) 

José Cardona Sintes

El dia 2 de desembre de 2004, la Comissió de Govern de l’Ajuntament de Sant Lluís acordà, per unanimitat, atorgar la distinció de Fill Predilecte de Sant Lluís a José Cardona Sintes, en reconeixement al seu compromís polític i social demostrat al llarg de la seva vida.

images

José Cardona va néixer a Sant Lluís el 1919. L’any 1939 va haver d’exiliar-se a França, fugint de la guerra civil.

Primerament va viure en un camp de concentració i després pogué establir-se a Artenay (regió de la Beauce), d’on va ser batle des de 1978 fins a 2000, i conseller general del departament de Loiret durant quasi 20 anys.

El 1997, li van ser imposades les insígnies de Cavaller de la Legió d’Honor Francesa. Tornà a Menorca el 1976, després d’un llarg exili de trentaset anys.

A partir d’aleshores, venia a Menorca de forma regular a passar uns dies a Sant Lluís.

El 2004 es presentà el llibre de les seves memòries, El menorquí de la Beauce: itinerari d’una integració.

Va morir el dia 27 de novembre de 2004.

pepefuguet

José Cardona Sintes (en Pepe Fuguet) va néixer a Sant Lluís el 17 d’agost de 1919, fill d’Antonio Cardona Carreras i de Juana Sintes Mercadal. Va perdre son pare abans que ell nasqués, de manera que va créixer a l’ombra de la seva mare i dels avis materns, Antònia Mercadal i Joan Sintes (Joan Fuguet), propietari del progressista Casino Recreatiu l’Amistat Social. Va ser educat pel seu avi Joan Fuguet.

Als 13 anys deixà l’escola i començà a treballar a l’oficina d’una fàbrica de sabates de Maó.

Molt prest es va comprometre en moviments llibertaris.

Els seus “mestres espirituals” van ser: Francisco Pons, mestre de l’escola; Máximo Vinent, forner filòsof, posseïdor d’una important biblioteca de temàtica social; Bartomeu Briones, el seu mestre professional (a la fàbrica de sabates); i en Joan Fuguet, el seu avi i republicà autèntic.

Als 18 anys ja treballava com a periodista, escrivint articles a la Voz de Menorca.

Persona políticament compromesa, va haver d’exiliar-se amb vint anys encara no complerts, quan entraren els franquistes a Menorca el 9 de febrer de 1939, abandonant l’illa a bord del Carmen Picó, un veler de motor que sortí cap a Alger, on els refugiats menorquins eren rebutjats.

Des d’allà arribà a Argelès-sur-Mer, un camp de concentració al sud de França. 3 L’octubre de 1939 va ser enviat a Artenay, en la regió de la Beauce, per participar en la recol·lecció de la remolatxa.

A Artenay s’hi establí, es casà i tingué un fill, i hi va desenvolupar la seva professió, agricultor.

Fins l’any 1957 no obtingué la nacionalitat francesa. L’any 1978 va ser escollit batle d’Artenay, càrrec que exercí fins a l’any 2000.

L’any següent, el 1979, va ser nomenat conseller general del departament de Loiret, i ho va ser durant quasi 20 anys. L’any 1997, quan era conseller general i batle d’Artenay, li van ser imposades les insígnies de Cavaller de la Legió d’Honor Francesa.

José Cardona s’havia jurat no tornar a posar els peus en territori espanyol mentre el general Franco visqués. I va complir la seva paraula.

Tornà a Menorca l’any 1976, després d’un llarg exili de trenta-set anys. A partir d’aleshores, venia a Menorca de forma regular i passava uns dies al seu poble natal, Sant Lluís.

El 25 d’agost de 1995 pronuncià el pregó de les festes de Sant Lluís.

L’any 1999 publicà a França el seu llibre de memòries en francès. Posteriorment, el Consell Insular decideix publicar-lo en català.

El dia 10 de desembre de 2004 s’hi presentà, amb el títol El menorquí de la Beauce: itinerari d’una integració, a l’Ajuntament de Sant Lluís. Però José Cardona no arribà a veure l’edició de les seves memòries en la seva llengua natal, perquè tot just acabava de morir el dia 27 de novembre de 2004.

El llibre de les seves memòries és, sens dubte, la millor eina per conèixer amb profunditat la personalitat de José Cardona Sintes.

Un home és sempre un home a tot arreu.
Reclam ètica llibertària, perquè l’essencial d’aquesta ètica és el
respecte de l’home envers l’home.
L’exili no s’explica. Es pateix.

José Cardona

BIOBLIOGRAFIA

Us oferim, tot seguit, una mostra dels llibres i articles sobre José Cardona. Els dos primers són els llibres de les seves memòries, en català i en francès, respectivament. La resta són articles i entrevistes apareguts a la revista S’Auba.

 José Cardona. El menorquí de la Beauce: itinerari d’una integració. Menorca: Consell Insular, 2004. 337 p. Z

José Cardona. Le minorquin de la Beauce, itinéraire d’une intégration. Paris: L’Harmattan, 1999. 313 p. Z

Seguí, Marga. Conversant amb… José Cardona Sintes, dins “S’Auba”, núm. 19, juliol de 1991. Z

Toni Seguí. La vida es justícia, solidaritat i llibertat, dins “S’Auba”, núm. 69, setembre de 1995. Z

Adolf Sintes. Tot conversant amb… en José Cardona Sintes, dins “S’Auba”, núm. 93, setembre de 1997. Z

Adolf Sintes. En Pepe Fuguet i la memòria històrica de Sant Lluís, dins “S’Auba”, núm. 180, gener de 2005. Z

El menorquín de la Beauce, dins “S’Auba”, núm. 182, març de 2005.

Font

Albert Camus

Albert Camus (Mondovi-Argelia, 1913-Villeblevin-França, 1960). Camus era fill  d’un alsacià que va morir en la batalla del Marne durant la primera guerra mundial i d’una descendent de menorquina illetrada.

Albert Camus de condició social baixa va repuntar la seva vida estudiantil gràcies a una beca ben aprofitada. L’escriptor a més de practicar el fútbol fent de porter va formar part d’un elenc teatral i va començar a escriure articles per a la premsa local. Els seus primers passos polítics per el comunisme es van acabar aviat, doncs per discrepàncies amb la política de Stalin va abandonar el PCF.

L’escriptor francès, que va aconseguir el Premi Nobel l’any 1957 per el conjunt de la seva obra, fou un dels intel·lectuals més compromesos del seu temps.

camus

Camus va participar a la resistència francesa contra els nazis i va fundar el periòdic Combat. L’escriptor que va sentir una gran atracció per l’anarquisme va desenvolupar l’ètica de l’ideal llibertari en peces literàries com La Peste, Estat de Setge o Els Justs. Gràcies a l’amistat amb Gaston Leval va prendre coneixement del que havia estat la Revolució Espanyola.

L’any 1948 a través d’André Prudhommeaux va participar en un acte del Cercle des Etudiant Anarchistes. Camus simpatitzava i defensava les tesis sindicalistes revolucionàries i a tots els opositors del feixisme i del stalinisme.

El seu llibre L’home revoltat va marcar una diferència clara amb les esquerres en òrbita del PCF, que va atacar-lo hostilment, però el seu missatge va ser acollit molt millor per els anarquistes. En el capítol dedicat a Bakunin i Netchaev, Camus marca la diferència entre el marxisme i l’anarquisme:

<<La comuna contra l’Estat, la societat concreta contra la societat absolutista, la llibertat reflexiva contra la tirania racional, l’individualisme altruista contra la colonització de les masses.>>

Albert Camus crítica el pensament autoritari que, gràcies a tres guerres i a la destrucció física d’una elit de rebels, havia asfixiat la tradició llibertària. La relació de Camus amb l’anarquisme francès i amb els exiliats llibertaris espanyols es farà molt fluïda, així trobem la seva col·laboració a periòdics com La Révolution Proletarienne  i Le Libertaire. També hi col·laborarà a la premsa anarcosindicalista espanyola de l’exili com Solidaridad Obrera i CNT.
El 22 de febrer de 1952 l’escriptor francès va participar en un míting organitzat per la CNT a París a favor de la Lliga dels Drets de l’Home, en un acte, on també va participar André Breton, per denunciar les presons franquistes i la condemna a mort per Franco d’uns treballadors llibertaris. Albert Camus que era un solitari franctirador solidari, en un món intel·lectual dominat pel marxisme, l’any 1946 va escriure:

<<Fa nou any que els homes de la meva generació portem Espanya al cor. Nou anys que els espanyols el porten com una ferida sense cicatritzar. Per ella han conegut per primera vegada el gust de la derrota i han descobert, que pot tenir-se raó i ser vençuts; que la força pot sotmetre l’esperit i que, en moltes ocasions la valentia i el sacrifici no són recompensats. (…) Per això des de la caiguda de Barcelona existeix en el més íntim de nosaltres una absència, un buit, una espera. En un món que es diu alliberat, tornem la mirada cap aquest país, doncs  ell ens parla d’injustícia i de remordiment.>>

Font: Ferran Aisa-Pàmpols
Solidaridad Obrera, núm. 354, 24 d’abril de 2013

 

Altres referències:

Les arrels menorquines d’Albert Camus

Un altre referència interessant