La sobirania espanyola: s. XIX
El 16 de juny de 1802 el capità general de Mallorca, Joan Miquel de Vives, prengué possessió de Menorca. Arribaren un gran nombre de nous funcionaris i de tropes, amb Felipe Ramírez com a governador i Pedro Antonio Juano com a bisbe. Les exaccions extraordinàries es feren abusives, sobretot des de la guerra angloespanyola (1805), quan els anglesos bloquejaren l’illa.
Els fets del 1808 transformaren la situació: Ramírez, que havia començat amagant l’ordre de proclamar Ferran VII, fou expulsat a la fi, i el 29 de juny es revoltà l’esquadra de l’almirall Cayetano Valdés, i se li afegí la tropa, que demanava de sortir vers la Península.
Pel març del 1810, davant els rumors d’unes lleves de soldats i de noves mesures centralitzadores, hi hagué rebombori a tota l’illa (a Maó fou desarmada la minsa guarnició militar i les oficines estatals foren destruïdes). El nou governador, Luis de Villava, manipulat per l’ajuntament de Maó (amb elements de la incipient burgesia liberal), decretà l’expulsió dels funcionaris no menorquins i del bisbe Juano, davant el recel de Ciutadella (l’aristocràcia de la qual denunciava la revolta com a separatista i anglòfila). L’arribada de noves tropes restablí la situació anterior, però no hi hagué repressió.
L’arribada a Maó, des del mateix 1810, d’un gran nombre d’immigrants del Principat accelerà l’expansió urbana iniciada el 1803; la població es duplicà amb escreix. L’activitat política repercutí en la presa de posicions de la burgesia, que des del 1812 copà la vida municipal, i en l’aparició de la premsa diària (àdhuc en català: “Talaya contra Brivons”). El 1814 fou restablert l’antic sistema municipal amb preponderància dels terratinents. Els immigrants se n’anaren, mentre que alguns deportats liberals (G.I.de Montis, J.M.Gutiérrez de Terán, etc) hi anaren a parar.
En arribar el Trienni Constitucional, la burgesia liberal reprengué les regnes de la política a Maó, mentre que a Ciutadella dominà l’aristocràcia. Un exponent de politització fou la milícia nacional voluntària; a Maó el sector moderat fou representat per una milícia d’artilleria i una companyia de pagesos. Prop d’un centenar de voluntaris lluità al Principat, en la columna del coronel Josep Costa, contra els facciosos. L’epidèmia de febre groga, que es desenvolupà dins el recinte del Llatzeret, provocà 122 morts entre els 196 contagiats procedents de vaixells en quarantena; el seu alcaid, Manuel Rafael Pol de Quimbert, se n’anà i passà a la Regència d’Urgell, de la qual era membre l’aleshores bisbe de Menorca Jaume Creus i Martí; fet presoner pels liberals (1822), les seves delacions posaren al descobert un intent de complot a Menorca; subsegüentment foren empresonats alguns membres del capítol catedralici, alguns aristòcrates ciutadellencs i alguns frares de Maó.
El decret de juliol del 1820 que prohibia la importació de cereals i llegums de l’estranger provocà la ràpida desaparició de la marina mercantil menorquina i una forta emigració. Des del 1821 els menorquins, que tant havien lluitat per defugir el servei militar (havien evitat la lleva del 1819), acabaren venent-se com a substituts, a causa de la situació econòmica. La fi del trienni fou marcada per la sortida dels últims corsaris menorquins, l’empresonament dels liberals exaltats, el retorn dels implicats en el suposat complot reialista i la reimplantació del sistema municipal de Galceran de Requesens (que durà fins el 1835).
La persecució de liberals fou pràcticament inexistent, i els funcionaris més compromesos, llevat dels militars, aviat recobraren llurs llocs de feina. La decadència econòmica al llarg de la Dècada Ominosa només restà, en part, pal·liada per la construcció naval, però els vaixells s’escamparen per tota la Mediterrània. L’emigració s’adreçà vers els ports del nord d’Àfrica, de la mar Negra, de Gibraltar i dels EUA, gràcies, en el darrer cas, als vaixells nord-americans amb base a Maó. Pel maig del 1830 fou organitzada a Maó i as Castell la rereguarda de la marina francesa per a l’expedició de conquesta d’Algèria, i això obrí camí a l’emigració legal de 9 386 menorquins entre el 1830 i el 1836.
El 1839 la matrícula naval menorquina registrava 2 019 homes, però no navegaven o residien fora de l’illa, perquè la matrícula de vaixells (inclosos els de pesca) havia passat de 13 424 tones el 1820 a 1676. La desamortització dels béns eclesiàstics posà a les mans de la burgesia les 1 500 hectàrees dels frares agustins de Ciutadella i el Toro i contribuí a la fusió, en part, dels comerciants amb els anteriors terratinents aristocratitzats.
La nova etapa liberal comportà la deportació a Menorca d’absolutistes i carlins, com l’exministre Calomarde i l’arquebisbe de Santiago Rafael de Vélez. Les guerres carlines donaren força a l’anticlericalisme maonès, mentre que Ciutadella es decantava cap a un moderantisme amb implicacions religioses vinculat a una economia preferentment agrícola. El bisbe J.A.Díaz Merino fou desterrat, el 1837, pel fet de negar-se a jurar la Constitució. La població tendia a minvar, i el 1844 la corba arribà al punt més baix des del 1790; del 1826 al 1844 el descens demogràfic fou de 7 384 habitants.
La creació de la Societat del Vapor Maonès (1854), que establia la primera línia regular amb Barcelona, de la Industrial Maonesa (1856), que bastí una fàbrica de teixits de cotó, la construcció, des del 1848, de la fortificació de la Mola, que mantenia unes 800 famílies, i l’obertura del primer taller de calçat a Ciutadella (la producció era destinada principalment a Cuba; el 1860 s’estengué a Alaior i a Maó) palesa una situació econòmica estabilitzada, però sobre fonaments febles: crisi de teixits arran de la guerra de Secessió nord-americana i del calçat en esclatar la guerra a Cuba, el 1868.
Amb la Revolució de Setembre retornà l’eufòria política: a Maó la junta revolucionària fou presidida pel general Echagüe, aleshores deportat a l’illa, i a Ciutadella la junta, que fou possible gràcies a l’aparició d’una classe mitjana i d’una nombrosa menestralia, fou presidida pel canonge Camilo Mojón y Lloves, únic representant liberal de la clerecia ciutadellenca.
Les llibertats establertes es reflectiren immediatament en l’obertura de lògies maçòniques i en la fundació, a Maó, de la primera congregació protestant autòctona, en la proliferació de casinos obrers i en la politització de la premsa, en especial d’”El Menorquín”, defensor dels interessos de la burgesia republicanoliberal, lliurecanvista i anticlerical, encapçalada per Teodor Làdico.
A les eleccions del 1869 s’enfrontaren els tres partits de l’illa: el republicà federal (Làdico), el monàrquic progressista (Prieto i Caules), que fou el vencedor, i el Partit Catòlic, que aglutinava els moderats i una minoria carlina (el ciutadellenc duc d’Almenara Alta). La política de la Restauració presentà la particularitat de l’aliança dels progressistes i els republicans federals, que formaren a la fi la Unió Republicana (1903), i el “torn pacífic” entre republicans, representats per Prieto, i el Partit Catòlic, pel duc d’Almenara Alta.
El 1875 Menorca tenia 33 267 habitants; en quinze anys n’havia perduts 4 095 (en 1873-74 emigraren 653 homes i 294 dones). Ciutadella, a diferència de Maó, experimentà un notable creixement, palès en l’enderrocament de les muralles, el 1883. Al camp, el blat havia reculat davant la ramaderia bovina; la vinya no donà el rendiment esperat arran de la fil·loxera a França.
El 1882 fou fundat el Banc de Maó, seguit de set empreses anàlogues. La fabricació de teixits es beneficià de noves exempcions aranzelàries i s’inicià una nova producció semiindustrial de portamonedes de malla d’argent; el 1892 la producció de calçat abastava el zenit, amb una exportació d’un valor de catorze milions de pessetes. Aquell mateix any eren creades dues societats per a la illuminació de gas i elèctrica.
El 1895 hom fundà La Maquinista Naval, amb una fàbrica de motors i petites embarcacions de vapor, que rebé aviat aportació de capital britànic i que donà feina a mig miler d’homes. L’esclat de la guerra de Cuba, el 1898, afectà, però, la fabricació de calçat i féu reprendre l’emigració. La política es desenvolupà sense cap preocupació regionalista; tanmateix, l’Ateneu de Maó fou fundat, el 1915, amb una preocupació per la cultura menorquina, i ja des de l’any 1888 hom publicava la “Revista de Menorca”.
A partir del 1901 sorgiren els primers sindicats d’oficis, d’inspiració anarquista, promoguts, sobretot, des d’”El Porvenir del Obrero”, per Joan Mir i Mir, que els reuní en la Federació d’Obrers de Menorca (1902); aquesta tingué ja prou força el 1909 per organitzar una vaga general contra la Guerra del Marroc, vaga paral·lela a la de Barcelona.
La fallida quasi general, pel juliol del 1911, de les petites empreses bancàries, que arrossegaren les fàbriques de teixits i de maquinària, posà, però, de manifest la feblesa dels capitals menorquins i de la Federació: més de 800 obrers hagueren d’emigrar; es referen només els tallers de calçat i de portamonedes. El 1912 es produí un moment de solidaritat general, en presentar el diputat Frederic Llansó a les corts una proposició de llei per separar Menorca de la diputació provincial de les Balears, proposició que la mort de Canalejas deixà sense resoldre.
De la Primera Guerra Mundial a la guerra civil de 1936-39
Com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial s’activà la producció de calçat i disminuí la de portamonedes; el moviment obrer llanguí, sobretot des del 1911, atret pel lerrouxisme.
La Casa del Poble, creada a Maó el 1913, i el Casino 17 de Gener, de Ciutadella, atragueren els obrers d’Unió Republicana; els sindicats de pagesos, que proliferaren des del 1912, eren, a la pràctica, cooperatives de consum, i la característica de la societat rural dret menorquí féu del pagès un element addicte als terratinents; només els jornalers temporers s’afiliaren a la Federació, que, d’altra banda, portà una vida lànguida i no es féu ressò del moviment revolucionari general del 1917. Aquest any fou creada l’Agrupació Socialista de Menorca, integrada al PSOE, mentre que l’anarquisme minvava. Es produí un cert revifament quan tingué lloc l’empresonament, a la Mola, de Salvador Seguí, Martí Barrera i altres sindicalistes, i també Lluís Companys (1920), que foren ajudats moralment i materialment pels menorquins.
La Dictadura apagà, però, l’eufòria. Al camp, les explotacions ramaderes i avícoles augmentaren; la producció de formatge potencià una indústria de reelaboració en porcions, a més de l’exportació de fogasses, amb una oscil·lació de 200 a 500 tones anuals.
La població, novament afectada per l’emigració, passà, entre el 1920 i el 1930, de 42 147 habitants a 41 490; només Maó ja perdé 800 individus, bé que Ciutadella n’augmentà un miler. El 1930 es produí l’escissió sindical. Els socialistes aconseguiren majoria a la Federació, referen els estatuts i s’adheriren a la UGT (canviaren el nom pel de Federació Obrera de Menorca), mentre els anarquistes fundaven el Sindicat d’Oficis Diversos, integrat a la CNT.
A les eleccions de l’abril del 1931 la coalició republicanosocialista (que comprenia una majoria de republicans que havien derivat vers el lerrouxisme i una minoria d’Esquerra Republicana) obtingué un 64% de vots a Maó, però a Ciutadella i Alaior calgué aplicar l’article 29 de la llei electoral, que comportà la creació d’un ajuntament republicà a Ciutadella i un de monàrquic a Alaior; a Ferreries, la majoria fou monàrquica, i a la resta dels pobles, republicana.
Proclamada la República, Joan Manent i Victori, antic líder sindicalista, amic, aleshores, de Lerroux i propietari de “La Voz de Menorca”, fou nomenat delegat del govern a Menorca, i Francesc Carreras i Reura, també menorquí, governador civil de les Balears. Les eleccions del juny del 1931 donaren la victòria a la candidatura d’esquerra (Manuel Azaña, Gabriel Alomar, Teodor Canet, Francesc Julià i Alexandre Jaume). El 6 d’octubre de 1934 Maó i es Castell se solidaritzaren amb la vaga de Barcelona, després de la manifestació de simpatia per la declaració de l’Estat Català.
Des del començament del 1934 havien aparegut dins l’escena política dos elements nous i contraposats: Falange Española, a Maó, i el Partit Comunista d’Espanya, a Maó i a Ciutadella. Comunistes, socialistes i anarquistes s’uniren en un front únic, que es mantingué fins després del 1936. Hom intentà de pal·liar la difícil situació laboral durant el Bienni Negre amb la construcció de carreteres a Alcaufar i Cala en Porter. Les eleccions del febrer del 1936 palesaren un apropament a la dreta de la massa republicana: la candidatura d’esquerra obtingué només un quaranta per cent dels vots.
De la guerra civil de 1936-39 ençà
El 19 de juliol de 1936 el governador militar, José Bosch Atienza, proclamà l’estat de guerra, però l’endemà el brigada d’infanteria Pere Marquès, amb els suboficials i sergents dels regiments de Maó i es Castell, s’emparà del comandament, i fou ratificat en el càrrec de governador militar el dia 21, des de Madrid. Bosch i altres caps militars, de la guàrdia civil, de carrabiners i de la guàrdia d’assalt, foren afusellats, el 2 d’agost; el 4 d’agost un grup de gent armada matà, a la Mola, 86 dels 102 oficials de carrera que hi eren presos, i els dies següents hi hagué altres morts. Les esglésies restaren tancades, i hi foren empresonats els capellans i els civils i els militars de dretes.
El 5 d’agost foren cremats els altars i el mobiliari de temples a l’Esplanada de Maó —l’orgue de Santa Maria fou salvat de la crema per l’historiador F.Hernández i Sanz—. Els bombardeigs no començaren fins el 26 de setembre, i es repetiren el 23 d’octubre i el 15 i el 18 de novembre. Aquest últim dia i l’endemà foren metrallats 37 capellans, 23 militars i 16 civils, fet que provocà un moviment de rebuig per part de la població. El nou governador militar, José Brandaris de la Cuesta, que arribà el 12 de desembre, implantà una rigorosa disciplina.
El primer de maig de 1937 hagué de sufocar un complot militar contra el govern republicà. Les autoritats municipals hagueren de regular l’adquisició de queviures i de canalitzar la producció socialitzada de sabates i d’altres productes exportables, malgrat el perill dels viatges marítims. La reforma agrària fou una ficció, puix que els parcers, tot i ésser considerats com a propietaris, en llur majoria maldaren perquè no manqués menjar als propietaris. Políticament es mantingué la unió dels sindicats de la UGT i de la CNT. El partit socialista fou majoritari, però una part de les Joventuts Socialistes s’uní als comunistes pel març del 1937. El partit comunista fou minoritari, però molt influent, a través dels comissaris militars.
Després de la caiguda a Barcelona, la situació de Menorca es féu insostenible: el 7 de febrer de 1939 el representant del govern franquista, el comte de San Luis, arribà a Maó, a bord del vaixell de guerra anglès “Devonshire”, per parlamentar amb les autoritats republicanes. Marina Ubieta (Brandaris se n’havia anat al gener anterior) gestionà la rendició, activada per un bombardeig de Maó per part de l’aviació italiana.
El 8 de febrer, tanmateix, un grup d’oficials republicans inicià, sota el comandament de Joan Thomas i Riutort, la revolta de la zona de Ciutadella, avançà cap a Maó i establí l’anomenat “front de Ferreries”. Amb tot, després d’un nou bombardeig sobre Maó i de l’arribada de tropes de Mallorca, l’illa es reté, mentre el “Devonshire” salpava, amb uns 400 fugitius.
El tribunal militar dugué a terme les primeres execucions dels oficials militars republicans: 103 penes de mort fins el 5 d’abril. Pere Marquès, descobert a Cartagena i traslladat a Maó, fou executat el 6 de novembre; fins el 17 de novembre de 1942 foren executades un total de 158 persones.
El procés polític de la transició a la democràcia a partir del 1975 portà a les illes un règim autonòmic. Dins d’aquesta nova estructura, l’illa disposa d’un Consell Insular de Menorca, presidit en les eleccions del 1979 per Francesc Tutzó i en les del 1983 pel socialista Tirso Pons.
Mira també:
Memòria llibertària de Menorca 