El 30 de novembre de 1920, cap al tard, el vaixell «Giralda» surt del port de Barcelona (Catalunya) amb 36 militants anarcosindicalistes i l’advocat i regidor de l’Ajuntament de Barcelona, Lluís Companys, que estaven detinguts a la barcelonina presó Model, amb destí a la fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears).
Presó de la Mola (Font: blogdemanobcn)
De la caserna del carrer del Consell de Cent van sortir un centenar de guàrdies a les ordres d’un comandant, els quals van establir un servei de vigilància a tot el trajecte. Al moll de Barcelona es van adoptar també precaucions policíaques per impedir manifestacions. A les 16.30 hores van arribar al moll tres camions de la Intendència militar, custodiats per un piquet de la Guàrdia Civil; en aquests camions anaven els sindicalistes que van ser traslladats a bord del «Giralda», que va salpar a les 17.30 hores.
El governador civil de Barcelona, Martínez Anido, va justificar l’«apartament» per defensar la vida dels propis sindicalistes amenaçats de mort. Els 36 deportats, la flor i nata de l’anarcosindicalisme català, van ser: Salvador Seguí Rubinat, Manuel Salvador Serrano, Camil Piñón Oriola, Francesc Comas Pagès, Vicenç Botella Moya, Narcís Vidal Cucurella, Josep Vidal Cucurella, Eusebi Manzanares Barrera, Martí Barrera Maresma, Miguel Abós Serena, Antoni Soler Cuadrat, Josep Viadiu Valls, Enrique Rueda López, Aniceto López Dalmau, Emilio Albaricias Alorda, Jaime Albaricias Descarrega, Manuel Núñez García, Saturnino Meca González, Dionisio Arolas Batlle, Antonio Ocaña Martín, Josep Soler Guillemat, Manuel Castarienas Domingo, Josep Francàs Jarques, Josep Roigé Rodó, Guillem Vales Brugeura, Daniel Rebull Cabré, José Antonio Gómez Vicente, Eusebio Jorge Sánchez, Salvador Pascual Mascaró, Antonio Calomarte Costa, Salvador Caracena Díaz, Ramon Recasens Miret, Francesc Arsia Simó, Jesús Vega Fernández, Antonio Amador Obon i Lluís Companys Jover. L’endemà, quan el vaixell va arribar a Maó, un dels oficials de la tripulació va comunicar els deportats que l’advocat laboralista Francesc Layret havia estat assassinat a Barcelona.
Conferència de Salvador Seguí: El 31 de desembre de 1920 a la fortalesa presó de La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears) el destacat militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Salvador Seguí i Rubinat, el Noi del Sucre, va fer una de les seves conferències més famoses, Anarquisme i sindicalisme, dirigida al grup de deportats que, com ell, es trobava confinat en aquell castell.
Salvador Seguí “El noi del Sucre” (Font: Estel Negre)
La presó militar de la Mola també anomenada “La Penita”, abreviatura de penitenciaria.
Tot i ser una presó militar també va empresonar presos civils, entre d’ells Lluis Companys o de militants anarconsidicalistes entre d’ells Salvador Seguí “El noi del Sucre”.
Penita de La Mola
Casernes próximes a la Penita
Casernes próximes a la Penita
Vista de lluny
Quarter d’Intendència, també utilitzat com a presó
La Roja i Negra va ser la cinquena columna miliciana, organitzada en 1936 per la CNT-FAI a Barcelona i que va lluitar al front d’Aragó durant l’aixecament Nacional militar feixista a Espanya.
A n’aquesta columna es té constància que s’hi afegiren 31 milicians de la CNT de Menorca, en tens més informació?
L’1 de desembre de 1911 neix a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el militant anarquista Francisco Sansano Navarro.
En 1936 treballava a Menorca quan se sumà a l’expedició comandada pel capità Alberto Bayo Giroud que volia alliberar Mallorca del poder feixista. D’aquest grup de 31 companys cenetistes que se sumaren a Maó a l’expedició, formà –amb Antoni Gelabert, Cristòfol Pons, Justo Donoso i algun altres– un grupet anomenat «19 de juliol».
Fracassada aquesta invasió, es traslladà amb uns pescadors a Barcelona. A la capital catalana intervingué en la formació de la «Columna Roja i Negra» i, més tard, conegué Matilde Saiz Alonso, miliciana santanderina amb qui es casarà després.
Lluità al front d’Osca (Loporzano, Estrecho Quinto i Monte Aragón). En la milícia desenvolupà diversos càrrecs: cap del primer Batalló de la «Columna Roja i Negra» (127 Brigada Mixta amb la militarització) i també del quart, i després comandant en cap de la 195 Brigada.
Quan estava a punt d’acabar la guerra, malgrat tenir passaport cap a Mèxic, decidí dirigir-se amb Matilde i son fill Helios cap a Alacant amb l’esperança de pujar a un vaixell cap a Orà.
Frustrada la fugida, fou detingut i tancat a la plaça de toros d’Alacant. Condemnat a 30 anys, fou tancat a Belchite.
En 1942 pogué fugir i arribà a València, després d’una llarga marxa a peu, on sobrevisqué molts anys sense documentació.
En 1968, quan ja residia a Santa Coloma de Gramenet, li foren lliurats papers. Francisco Sansano Navarro va morir el 31 de març de 2002 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya).
—
Francisco Sansano Navarro
—
Francisco Sansano, comandant del primer Batalló de la 127 Brigada Mixta
El 16 de juny de 1802 el capità general de Mallorca, Joan Miquel de Vives, prengué possessió de Menorca. Arribaren un gran nombre de nous funcionaris i de tropes, amb Felipe Ramírez com a governador i Pedro Antonio Juano com a bisbe. Les exaccions extraordinàries es feren abusives, sobretot des de la guerra angloespanyola (1805), quan els anglesos bloquejaren l’illa.
Els fets del 1808 transformaren la situació: Ramírez, que havia començat amagant l’ordre de proclamar Ferran VII, fou expulsat a la fi, i el 29 de juny es revoltà l’esquadra de l’almirall Cayetano Valdés, i se li afegí la tropa, que demanava de sortir vers la Península.
Pel març del 1810, davant els rumors d’unes lleves de soldats i de noves mesures centralitzadores, hi hagué rebombori a tota l’illa (a Maó fou desarmada la minsa guarnició militar i les oficines estatals foren destruïdes). El nou governador, Luis de Villava, manipulat per l’ajuntament de Maó (amb elements de la incipient burgesia liberal), decretà l’expulsió dels funcionaris no menorquins i del bisbe Juano, davant el recel de Ciutadella (l’aristocràcia de la qual denunciava la revolta com a separatista i anglòfila). L’arribada de noves tropes restablí la situació anterior, però no hi hagué repressió.
L’arribada a Maó, des del mateix 1810, d’un gran nombre d’immigrants del Principat accelerà l’expansió urbana iniciada el 1803; la població es duplicà amb escreix. L’activitat política repercutí en la presa de posicions de la burgesia, que des del 1812 copà la vida municipal, i en l’aparició de la premsa diària (àdhuc en català: “Talaya contra Brivons”). El 1814 fou restablert l’antic sistema municipal amb preponderància dels terratinents. Els immigrants se n’anaren, mentre que alguns deportats liberals (G.I.de Montis, J.M.Gutiérrez de Terán, etc) hi anaren a parar.
En arribar el Trienni Constitucional, la burgesia liberal reprengué les regnes de la política a Maó, mentre que a Ciutadella dominà l’aristocràcia. Un exponent de politització fou la milícia nacional voluntària; a Maó el sector moderat fou representat per una milícia d’artilleria i una companyia de pagesos. Prop d’un centenar de voluntaris lluità al Principat, en la columna del coronel Josep Costa, contra els facciosos. L’epidèmia de febre groga, que es desenvolupà dins el recinte del Llatzeret, provocà 122 morts entre els 196 contagiats procedents de vaixells en quarantena; el seu alcaid, Manuel Rafael Pol de Quimbert, se n’anà i passà a la Regència d’Urgell, de la qual era membre l’aleshores bisbe de Menorca Jaume Creus i Martí; fet presoner pels liberals (1822), les seves delacions posaren al descobert un intent de complot a Menorca; subsegüentment foren empresonats alguns membres del capítol catedralici, alguns aristòcrates ciutadellencs i alguns frares de Maó.
El decret de juliol del 1820 que prohibia la importació de cereals i llegums de l’estranger provocà la ràpida desaparició de la marina mercantil menorquina i una forta emigració. Des del 1821 els menorquins, que tant havien lluitat per defugir el servei militar (havien evitat la lleva del 1819), acabaren venent-se com a substituts, a causa de la situació econòmica. La fi del trienni fou marcada per la sortida dels últims corsaris menorquins, l’empresonament dels liberals exaltats, el retorn dels implicats en el suposat complot reialista i la reimplantació del sistema municipal de Galceran de Requesens (que durà fins el 1835).
La persecució de liberals fou pràcticament inexistent, i els funcionaris més compromesos, llevat dels militars, aviat recobraren llurs llocs de feina. La decadència econòmica al llarg de la Dècada Ominosa només restà, en part, pal·liada per la construcció naval, però els vaixells s’escamparen per tota la Mediterrània. L’emigració s’adreçà vers els ports del nord d’Àfrica, de la mar Negra, de Gibraltar i dels EUA, gràcies, en el darrer cas, als vaixells nord-americans amb base a Maó. Pel maig del 1830 fou organitzada a Maó i as Castell la rereguarda de la marina francesa per a l’expedició de conquesta d’Algèria, i això obrí camí a l’emigració legal de 9 386 menorquins entre el 1830 i el 1836.
El 1839 la matrícula naval menorquina registrava 2 019 homes, però no navegaven o residien fora de l’illa, perquè la matrícula de vaixells (inclosos els de pesca) havia passat de 13 424 tones el 1820 a 1676. La desamortització dels béns eclesiàstics posà a les mans de la burgesia les 1 500 hectàrees dels frares agustins de Ciutadella i el Toro i contribuí a la fusió, en part, dels comerciants amb els anteriors terratinents aristocratitzats.
La nova etapa liberal comportà la deportació a Menorca d’absolutistes i carlins, com l’exministre Calomarde i l’arquebisbe de Santiago Rafael de Vélez. Les guerres carlines donaren força a l’anticlericalisme maonès, mentre que Ciutadella es decantava cap a un moderantisme amb implicacions religioses vinculat a una economia preferentment agrícola. El bisbe J.A.Díaz Merino fou desterrat, el 1837, pel fet de negar-se a jurar la Constitució. La població tendia a minvar, i el 1844 la corba arribà al punt més baix des del 1790; del 1826 al 1844 el descens demogràfic fou de 7 384 habitants.
La creació de la Societat del Vapor Maonès (1854), que establia la primera línia regular amb Barcelona, de la Industrial Maonesa (1856), que bastí una fàbrica de teixits de cotó, la construcció, des del 1848, de la fortificació de la Mola, que mantenia unes 800 famílies, i l’obertura del primer taller de calçat a Ciutadella (la producció era destinada principalment a Cuba; el 1860 s’estengué a Alaior i a Maó) palesa una situació econòmica estabilitzada, però sobre fonaments febles: crisi de teixits arran de la guerra de Secessió nord-americana i del calçat en esclatar la guerra a Cuba, el 1868.
Amb la Revolució de Setembre retornà l’eufòria política: a Maó la junta revolucionària fou presidida pel general Echagüe, aleshores deportat a l’illa, i a Ciutadella la junta, que fou possible gràcies a l’aparició d’una classe mitjana i d’una nombrosa menestralia, fou presidida pel canonge Camilo Mojón y Lloves, únic representant liberal de la clerecia ciutadellenca.
Les llibertats establertes es reflectiren immediatament en l’obertura de lògies maçòniques i en la fundació, a Maó, de la primera congregació protestant autòctona, en la proliferació de casinos obrers i en la politització de la premsa, en especial d’”El Menorquín”, defensor dels interessos de la burgesia republicanoliberal, lliurecanvista i anticlerical, encapçalada per Teodor Làdico.
A les eleccions del 1869 s’enfrontaren els tres partits de l’illa: el republicà federal (Làdico), el monàrquic progressista (Prieto i Caules), que fou el vencedor, i el Partit Catòlic, que aglutinava els moderats i una minoria carlina (el ciutadellenc duc d’Almenara Alta). La política de la Restauració presentà la particularitat de l’aliança dels progressistes i els republicans federals, que formaren a la fi la Unió Republicana (1903), i el “torn pacífic” entre republicans, representats per Prieto, i el Partit Catòlic, pel duc d’Almenara Alta.
El 1875 Menorca tenia 33 267 habitants; en quinze anys n’havia perduts 4 095 (en 1873-74 emigraren 653 homes i 294 dones). Ciutadella, a diferència de Maó, experimentà un notable creixement, palès en l’enderrocament de les muralles, el 1883. Al camp, el blat havia reculat davant la ramaderia bovina; la vinya no donà el rendiment esperat arran de la fil·loxera a França.
El 1882 fou fundat el Banc de Maó, seguit de set empreses anàlogues. La fabricació de teixits es beneficià de noves exempcions aranzelàries i s’inicià una nova producció semiindustrial de portamonedes de malla d’argent; el 1892 la producció de calçat abastava el zenit, amb una exportació d’un valor de catorze milions de pessetes. Aquell mateix any eren creades dues societats per a la illuminació de gas i elèctrica.
El 1895 hom fundà La Maquinista Naval, amb una fàbrica de motors i petites embarcacions de vapor, que rebé aviat aportació de capital britànic i que donà feina a mig miler d’homes. L’esclat de la guerra de Cuba, el 1898, afectà, però, la fabricació de calçat i féu reprendre l’emigració. La política es desenvolupà sense cap preocupació regionalista; tanmateix, l’Ateneu de Maó fou fundat, el 1915, amb una preocupació per la cultura menorquina, i ja des de l’any 1888 hom publicava la “Revista de Menorca”.
A partir del 1901 sorgiren els primers sindicats d’oficis, d’inspiració anarquista, promoguts, sobretot, des d’”El Porvenir del Obrero”, per Joan Mir i Mir, que els reuní en la Federació d’Obrers de Menorca (1902); aquesta tingué ja prou força el 1909 per organitzar una vaga general contra la Guerra del Marroc, vaga paral·lela a la de Barcelona.
La fallida quasi general, pel juliol del 1911, de les petites empreses bancàries, que arrossegaren les fàbriques de teixits i de maquinària, posà, però, de manifest la feblesa dels capitals menorquins i de la Federació: més de 800 obrers hagueren d’emigrar; es referen només els tallers de calçat i de portamonedes. El 1912 es produí un moment de solidaritat general, en presentar el diputat Frederic Llansó a les corts una proposició de llei per separar Menorca de la diputació provincial de les Balears, proposició que la mort de Canalejas deixà sense resoldre.
De la Primera Guerra Mundial a la guerra civil de 1936-39
Com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial s’activà la producció de calçat i disminuí la de portamonedes; el moviment obrer llanguí, sobretot des del 1911, atret pel lerrouxisme.
La Casa del Poble, creada a Maó el 1913, i el Casino 17 de Gener, de Ciutadella, atragueren els obrers d’Unió Republicana; els sindicats de pagesos, que proliferaren des del 1912, eren, a la pràctica, cooperatives de consum, i la característica de la societat rural dret menorquí féu del pagès un element addicte als terratinents; només els jornalers temporers s’afiliaren a la Federació, que, d’altra banda, portà una vida lànguida i no es féu ressò del moviment revolucionari general del 1917. Aquest any fou creada l’Agrupació Socialista de Menorca, integrada al PSOE, mentre que l’anarquisme minvava. Es produí un cert revifament quan tingué lloc l’empresonament, a la Mola, de Salvador Seguí, Martí Barrera i altres sindicalistes, i també Lluís Companys (1920), que foren ajudats moralment i materialment pels menorquins.
La Mola (Font: Estel Negre)
La Dictadura apagà, però, l’eufòria. Al camp, les explotacions ramaderes i avícoles augmentaren; la producció de formatge potencià una indústria de reelaboració en porcions, a més de l’exportació de fogasses, amb una oscil·lació de 200 a 500 tones anuals.
La població, novament afectada per l’emigració, passà, entre el 1920 i el 1930, de 42 147 habitants a 41 490; només Maó ja perdé 800 individus, bé que Ciutadella n’augmentà un miler. El 1930 es produí l’escissió sindical. Els socialistes aconseguiren majoria a la Federació, referen els estatuts i s’adheriren a la UGT (canviaren el nom pel de Federació Obrera de Menorca), mentre els anarquistes fundaven el Sindicat d’Oficis Diversos, integrat a la CNT.
A les eleccions de l’abril del 1931 la coalició republicanosocialista (que comprenia una majoria de republicans que havien derivat vers el lerrouxisme i una minoria d’Esquerra Republicana) obtingué un 64% de vots a Maó, però a Ciutadella i Alaior calgué aplicar l’article 29 de la llei electoral, que comportà la creació d’un ajuntament republicà a Ciutadella i un de monàrquic a Alaior; a Ferreries, la majoria fou monàrquica, i a la resta dels pobles, republicana.
Proclamada la República, Joan Manent i Victori, antic líder sindicalista, amic, aleshores, de Lerroux i propietari de “La Voz de Menorca”, fou nomenat delegat del govern a Menorca, i Francesc Carreras i Reura, també menorquí, governador civil de les Balears. Les eleccions del juny del 1931 donaren la victòria a la candidatura d’esquerra (Manuel Azaña, Gabriel Alomar, Teodor Canet, Francesc Julià i Alexandre Jaume). El 6 d’octubre de 1934 Maó i es Castell se solidaritzaren amb la vaga de Barcelona, després de la manifestació de simpatia per la declaració de l’Estat Català.
Des del començament del 1934 havien aparegut dins l’escena política dos elements nous i contraposats: Falange Española, a Maó, i el Partit Comunista d’Espanya, a Maó i a Ciutadella. Comunistes, socialistes i anarquistes s’uniren en un front únic, que es mantingué fins després del 1936. Hom intentà de pal·liar la difícil situació laboral durant el Bienni Negre amb la construcció de carreteres a Alcaufar i Cala en Porter. Les eleccions del febrer del 1936 palesaren un apropament a la dreta de la massa republicana: la candidatura d’esquerra obtingué només un quaranta per cent dels vots.
De la guerra civil de 1936-39 ençà
El 19 de juliol de 1936 el governador militar, José Bosch Atienza, proclamà l’estat de guerra, però l’endemà el brigada d’infanteria Pere Marquès, amb els suboficials i sergents dels regiments de Maó i es Castell, s’emparà del comandament, i fou ratificat en el càrrec de governador militar el dia 21, des de Madrid. Bosch i altres caps militars, de la guàrdia civil, de carrabiners i de la guàrdia d’assalt, foren afusellats, el 2 d’agost; el 4 d’agost un grup de gent armada matà, a la Mola, 86 dels 102 oficials de carrera que hi eren presos, i els dies següents hi hagué altres morts. Les esglésies restaren tancades, i hi foren empresonats els capellans i els civils i els militars de dretes.
Font: Viquipèdia
El 5 d’agost foren cremats els altars i el mobiliari de temples a l’Esplanada de Maó —l’orgue de Santa Maria fou salvat de la crema per l’historiador F.Hernández i Sanz—. Els bombardeigs no començaren fins el 26 de setembre, i es repetiren el 23 d’octubre i el 15 i el 18 de novembre. Aquest últim dia i l’endemà foren metrallats 37 capellans, 23 militars i 16 civils, fet que provocà un moviment de rebuig per part de la població. El nou governador militar, José Brandaris de la Cuesta, que arribà el 12 de desembre, implantà una rigorosa disciplina.
El primer de maig de 1937 hagué de sufocar un complot militar contra el govern republicà. Les autoritats municipals hagueren de regular l’adquisició de queviures i de canalitzar la producció socialitzada de sabates i d’altres productes exportables, malgrat el perill dels viatges marítims. La reforma agrària fou una ficció, puix que els parcers, tot i ésser considerats com a propietaris, en llur majoria maldaren perquè no manqués menjar als propietaris. Políticament es mantingué la unió dels sindicats de la UGT i de la CNT. El partit socialista fou majoritari, però una part de les Joventuts Socialistes s’uní als comunistes pel març del 1937. El partit comunista fou minoritari, però molt influent, a través dels comissaris militars.
Després de la caiguda a Barcelona, la situació de Menorca es féu insostenible: el 7 de febrer de 1939 el representant del govern franquista, el comte de San Luis, arribà a Maó, a bord del vaixell de guerra anglès “Devonshire”, per parlamentar amb les autoritats republicanes. Marina Ubieta (Brandaris se n’havia anat al gener anterior) gestionà la rendició, activada per un bombardeig de Maó per part de l’aviació italiana.
El 8 de febrer, tanmateix, un grup d’oficials republicans inicià, sota el comandament de Joan Thomas i Riutort, la revolta de la zona de Ciutadella, avançà cap a Maó i establí l’anomenat “front de Ferreries”. Amb tot, després d’un nou bombardeig sobre Maó i de l’arribada de tropes de Mallorca, l’illa es reté, mentre el “Devonshire” salpava, amb uns 400 fugitius.
El tribunal militar dugué a terme les primeres execucions dels oficials militars republicans: 103 penes de mort fins el 5 d’abril. Pere Marquès, descobert a Cartagena i traslladat a Maó, fou executat el 6 de novembre; fins el 17 de novembre de 1942 foren executades un total de 158 persones.
El procés polític de la transició a la democràcia a partir del 1975 portà a les illes un règim autonòmic. Dins d’aquesta nova estructura, l’illa disposa d’un Consell Insular de Menorca, presidit en les eleccions del 1979 per Francesc Tutzó i en les del 1983 pel socialista Tirso Pons.
La presència de l’obrerisme a les Illes Balears és condicionada per les diferents realitats socials, econòmiques i culturals de cadascuna de les illes. Mentre que a Mallorca i a Menorca existeixen nuclis obrers, que són fruit d’un lent procés d’industrialització i de la consolidació d’una petita burgesia, a Eivissa no tenim constància de cap iniciativa obrera rellevant en el terreny educatiu, tot i que farem referència a les poques dades de què disposem.
L’experiència de l’Escola Mercantil a Mallorca i de l’Escola Democràtica Republicana, l’existència escadussera del Casino Acadèmia del Poble a Eivissa i l’Escola Propagandística del Club Republicà Federal a Menorca i la revista d’educació i cultura El Eco de la Juventud esdevingueren les experiències capdavanteres en matèria educativa durant el sexenni revolucionari a les Illes. No podem qualificar aquestes iniciatives com a pròpiament obreres, sinó que estan sota el paraigua dels col·lectius progressistes i republicans.
El moviment obrer durant la Restauració, en un context de feble industrialització, no va aconseguir mobilitzar grans masses, tot i que sí que deixà sentir la seva veu a Mallorca i a Menorca, on el moviment obrerista obtingué una major organització i presència i on les iniciatives educatives de caire obrerista arrelaren amb més o menys èxit, amb la creació de cinc escoles laiques i obreres a l’illa de Menorca, amb resultats ben divergents i l’experiència escolar socialista a Llucmajor.
El moviment obrer illenc basculà entre la influència dels anarquistes i republicans en uns primers moments per una banda, i la dels socialistes per l’altra. La lluita entre socialistes i anarquistes pel control de les organitzacions obreres esdevé una costant al llarg dels anys vint i trenta.
Escola Racionalista de Ciutadella (Font: A.Camps Fullana)
La penetració de les formes capitalistes va anar transformant l’economia de les Illes, a la qual succeïren canvis demogràfics i socials, però també de mentalitats i de pautes culturals. L’educació havia de ser un dels pilars fonamentals del nou estat, però ni l’Estat canvià al ritme necessari ni l’educació cobrí les expectatives i les necessitats d’amplis sectors de la població.
Les classes populars, els obrers, els artesans, els camperols i una important massa de jornalers formaven el gruix de la població i, en cap cas no pogueren gaudir dels serveis educatius, assistencials i sanitaris propis d’una societat avançada.
José Alberola amb alumnes de l’escola lliure d’alaior (Font: Estel Negre)
Per tant, les iniciatives educatives i assistencials per cobrir les greus mancances de l’Estat eren més que justificades, tot i que l’Església catòlica fou la institució que més s’aprofità de la situació. Bernat Sureda defineix en un paràgraf la situació educativa de les Illes Balears: «Les Illes Balears entraven en el segle XX amb greus mancances i deficiències pel que feia a les possibilitats i les ofertes educatives. Mancances que foren considerades més greus a mesura que sorgiren noves necessitats i exigències: desprestigi de l’escola pública; manca d’edificis adequats per a escoles; deficient formació del professorat; ús de mètodes rutinaris d’ensenyament; obligatorietat d’ensenyar en castellà a uns nins i nines que parlaven en català; poca atenció a la realitat cultural de l’entorn; dificultats perquè la dona pogués accedir a nivells de formació per als sectors obrers que no gaudien de temps per dedicar a l’oci i a la formació; dedicació excessiva de nins i nines al treball en condicions perjudicials per al seu desenvolupament, manca d’espais de joc a les ciutats…».1 Si durant el sexenni revolucionari es crearen les condicions per al sorgiment de col·lectius progressistes de caire ben distint.
Durant les tres primeres dècades del segle XX foren diverses les iniciatives que intentaren donar resposta a les deficiències educatives que patien les Illes. Per una banda, el reformisme burgès de caire republicà o regionalista que s’inspirà bàsicament en les idees de la Institución Libre de Enseñanza ja conegudes durant el segle XIX (Alexandre Roselló, Mateu Obrador i Guillem Cifre de Colonya). Per l’altra, la influència de l’ampli moviment de renovació pedagògic europeu que proposava una reforma profunda del concepte i dels mètodes d’ensenyament (Miquel Porcel, Gabriel Comas, Joan Benejam, Joan Capó…) i, finalment, les iniciatives de caire obrerista, amb accent socialista o anarquista, principalment a Menorca. Sigui com sigui, el catolicisme en cap moment no perdé la iniciativa: El catolicisme illenc, amb un fort arrelament entre amplis sectors socials, va demostrar voluntat i capacitat per no perdre un espai tan important d’influència com era l’educació elemental, aprofitant les deficiències del sistema públic.
José Alberola amb alumnes de l’Escola Lliure d’Alaior (Font: Estel Negre)
L’acció educativa de l’Església, que, com hem vist, era molt important en el camp de l’educació de les dones, es difondrà també entre sectors populars i obrers adults i joves per mitjà d’un bon grapat d’institucions, moltes ja creades al segle anterior, com les escoles nocturnes de Sant Josep, que arribaren a tenir nou centres i un miler d’alumnes, les escoles dominicals i les classes elementals que s’impartien als centres obrers catòlics.2 Durant el segle XX, com afirma Antoni Colom, l’Església catòlica, arreu de les illes, dictà els esdeveniments i les línies principals de la pedagogia de les Illes: «L’església mallorquina esdevindrà protagonista principal dels fets pedagògics a l’illa».3 Tots els ressorts de la llei afavorien el desenvolupament de les iniciatives catòliques en matèria educativa i assistencial i la supervisió moral dels centres educatius públics també estava en mans de les vicaries.
Escola racionalista de Ciutadella (Font: Andreu Salord)
Menorca fou l’illa on aquest poder aclaparador fou més qüestionat per una majoria social minsa però conscient, de tendència progressista (republicans de centre, republicans d’esquerra, anarquistes i socialistes).
Homenatge a l’Escola Racionalista de Ciutadella
La creació i consolidació d’una escola racionalista a la capital episcopal, Ciutadella, significà un dels desafiaments més grans al poder de l’Església, que lògicament hi contraposà la creació i consolidació de dos grans centres religiosos amb gran presència social entorn dels quals s’organitzà una amplíssima xarxa social que arribà a controlar totes les iniciatives culturals, educatives, religioses i assistencials del municipi.
El 30 de novembre de 1920, cap al tard, el vaixell «Giralda» surt del port de Barcelona (Catalunya) amb 36 militants anarcosindicalistes i l’advocat i regidor de l’Ajuntament de Barcelona, Lluís Companys, que estaven detinguts a la barcelonina presó Model, amb destí a la fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears).
De la caserna del carrer del Consell de Cent van sortir un centenar de guàrdies a les ordres d’un comandant, els quals van establir un servei de vigilància a tot el trajecte. Al moll de Barcelona es van adoptar també precaucions policíaques per impedir manifestacions. A les 16.30 hores van arribar al moll tres camions de la Intendència militar, custodiats per un piquet de la Guàrdia Civil; en aquests camions anaven els sindicalistes que van ser traslladats a bord del «Giralda», que va salpar a les 17.30 hores.
El governador civil de Barcelona, Martínez Anido, va justificar l’«apartament» per defensar la vida dels propis sindicalistes amenaçats de mort. Els 36 deportats, la flor i nata de l’anarcosindicalisme català, van ser: Salvador Seguí Rubinat, Manuel Salvador Serrano, Camil Piñón Oriola, Francesc Comas Pagès, Vicenç Botella Moya, Narcís Vidal Cucurella, Josep Vidal Cucurella, Eusebi Manzanares Barrera, Martí Barrera Maresma, Miguel Abós Serena, Antoni Soler Cuadrat, Josep Viadiu Valls, Enrique Rueda López, Aniceto López Dalmau, Emilio Albaricias Alorda, Jaime Albaricias Descarrega, Manuel Núñez García, Saturnino Meca González, Dionisio Arolas Batlle, Antonio Ocaña Martín, Josep Soler Guillemat, Manuel Castarienas Domingo, Josep Francàs Jarques, Josep Roigé Rodó, Guillem Vales Brugeura, Daniel Rebull Cabré, José Antonio Gómez Vicente, Eusebio Jorge Sánchez, Salvador Pascual Mascaró, Antonio Calomarte Costa, Salvador Caracena Díaz, Ramon Recasens Miret, Francesc Arsia Simó, Jesús Vega Fernández, Antonio Amador Obon i Lluís Companys Jover. L’endemà, quan el vaixell va arribar a Maó, un dels oficials de la tripulació va comunicar els deportats que l’advocat laboralista Francesc Layret havia estat assassinat a Barcelona. Font
Conferència de Salvador Seguí: El 31 de desembre de 1920 a la fortalesa presó de La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears) el destacat militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Salvador Seguí i Rubinat, el Noi del Sucre, va fer una de les seves conferències més famoses, Anarquisme i sindicalisme, dirigida al grup de deportats que, com ell, es trobava confinat en aquell castell. Font
Octavio Alberola Suriñach (Alaior, Menorca, 1928) és un anarcosindicalista i lluitador antifranquista espanyol, exiliat a França. Viu a Perpinyà.
Antecedents
El seu pare era fill de camperols aragonesos emigrats a Barcelona pel 1899-90. De jove va assistir a l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia i en 1928 va ser deportat a Alaior, on fou professor racionalista de l’Escola laica. En 1936 fou conseller de cultura del Consell Regional de Defensa d’Aragó. En acabar la guerra civil espanyola marxà a França i d’allí a Mèxic, on el seu pare aconseguí treball com a director del Col·legi Cervantes a la ciutat de Jalapa, Estat de Veracruz.[1]
Octavio Alberola va estudiar enginyeria civil i física teòrica a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). Allí va contactar amb les Joventuts Llibertàries i la CNT a l’exili. En 1956 va col·laborar amb els exiliats cubans a Mèxic del Moviment 26 de Juliol i del Directori Revolucionari Estudiantil fins a la caiguda de la dictadura de Fulgencio Batista.[1]
Defensa Interior
Al començament de 1962, la Comissió de Defensa del Moviment Llibertari Espanyol va constituir el grup Defensa Interior, en el qual Alberola es va integrar com a representant de les FIJL. Això el va obligar a abandonar Mèxic i a integrar-se en el DI en clandestinitat a França i Espanya.
DI va decidir dur a terme “accions de fustigament” contra el govern franquista per denunciar la repressió i aportar solidaritat als presos polítics. Va coordinar un intent d’assassinar Francisco Franco a Sant Sebastià l’estiu de 1962, però fracassà per alguns problemes tècnics amb l’explosiu i perquè Franco va arribar-hi més tard del previst. Això va provocar una nova onada repressiva del règim franquista. Encarregà al grup d’Antonio Martín Bellido i Paul Desnais l’agost de 1962 que posés un petard al Valle de los Caídos, que va tenir força repercussió mediàtica. El 29 de juliol de 1963 Bellido i Sergio Hernández atemptataren contra la seu de la Direcció General de Seguretat, provocant vint ferits, i contra els locals de la Delegació Nacional de Sindicats a Madrid. Simultàniament estaven preparant un nou atemptat contra Franco en el trajecte entre el Palau del Pardo i el Palau d’Oriente, al Puente de los Franceses,[2] però el dia 31 foren detinguts els militants del DI i de les Joventuts Llibertàries Francisco Granados Gata i Joaquín Delgado Martínez, amb tot el material preparat per a l’atemptat. Ambdós foren jutjats en consell de guerra sumaríssim acusats de l’atemptat de la DGS, condemnats a mort i executats pel garrot vil el 17 d’agost de 1963.[3] Les sentències provocaren un centenar de detencions de militants llibertaris arreu d’Espanya, cosa que va paralitzar les accions de DI i la deixaren inoperant.
Els anys posteriors
El febrer de 1968 fou detingut a Bèlgica juntament amb la seva companya, acusat per les autoritats franquistes de preparar el segrest d’un diplomàtic espanyol davant la Comunitat Econòmica Europea. Fou alliberat als cinc mesos.[1] En 1971 entrà clandestinament a França, on col·laborà en el periòdic Frente Libertario i amb els Grups d’Acció Revolucionària Internacionalista (GARI).[4]
En maig de 1974 fou detingut a Avinyó amb 10 militants anarquistes més sota l’acusació de participar en el segrest del director del Banco de Bilbao a París, Adolfo Suárez com a protesta per l’execució de Salvador Puig i Antich. Després de nou mesos fou deixat en llibertat provisional i assignat a residència a París. Tot i això, el 1981 fou jutjat a París per aquests fets, dels que finalment en fou absolt.[1]
Després de la mort de Franco i de l’escissió de la CNT, ha col·laborat a Espanya amb el sector lligat al sindicat CGT i a França amb el Comite des Journees de Reflexion Anti-autoritaire (COJRA). Entre 1980 i 2000 col·laborà a Radio Libertaire amb el programa “Tribuna latino americana”.
Actualment participa al Grup per la revisió del procés Granados-Delgado amb Antonio Martín Bellido que, des de 1998 està exigint l’anul·lació de les sentències franquistes. També integra els Grups de Suport als Llibertaris i Sindicalistes Independents a Cuba(GALSIC).
El 5 de juny de 1895 neix a Ontinyena (Baix Cinca, Aragó, Espanya) el mestre i militant anarcosindicalista José Alberola Navarro.
Mestre racionalista, seguidor de les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, va treballar sempre a escoles de diferents indrets de l’Estat espanyol que impartien aquest mètode i va col·laborar en la fundació de diversos centres d’ensenyament (Barcelona, Olot, Elda, Xàtiva, Alaior, Viladecans, Fraga, etc.), destacant extraordinàriament com a orador abans de la guerra.
El 1918 va dirigir l’escola del Clot (també anomenada Farigola i Natura) i després va treballar a Olot, representant en el congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1919 el sindicat d’aquesta localitat. Entre els anys 1922 i 1923 va intervenir en una gira de propaganda pel Llevant, Gijón, Astúries i Sama. En 1925 va participar en l’edició del periòdic El Libertario a Blanes. L’any següent vivia a València, regentant escoles racionalistes de primer ensenyament. Quan es va fundar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a València, el 1927, es va adherir individualment, ocupant càrrecs de responsabilitat en els primers comitès constituïts.
El 1928 va viure a Alaior (Menorca). Va participar en el gran míting barceloní de 1930 amb Companys, Rovira i Samblancat, en pro de l’amnistia dels presos i contra la repressió i l’expulsió de Macià. El 15 d’abril de 1931 a Barcelona va participar en un míting de la FAI. Durant el període republicà es va adscriure en el corrent més anarquista, representant els sindicats de Gironella, Manresa, Berga, Navas, Pobla de Lillet i Sallent en el III Congrés Confederal de la CNT a Madrid (Congrés del Conservatori, 1931), on va rebutjar les federacions d’indústria, perquè afavorien el funcionarisme i el centralisme, i va defensar l’anarquisme pur i les comunes lliures. Va ser redactor de Solidaridad Obrera i va fer mítings a Manresa (setembre de 1931), localitat on va fer de mestre a l’escola racionalista entre 1931 i 1933.
El 1936 va fundar una escola racionalista a Fraga i quan va esclatar la guerra va defensar la necessitat de prendre Saragossa en comptes de crear front. Va assistir el 22 d’agost de 1936 a una reunió de representants de la comarca d’Albalat amb la finalitat d’estructurar la nova economia i va coordinar l’assemblea amb Lozano i Val. Va participar en el ple de grups anarquistes d’Aragó a Alcanyís, el setembre de 1936, i encapçalarà la Conselleria d’Instrucció del Consell d’Aragó fins al 17 de desembre de 1936, quan el va abandonar per discrepàncies ideològiques.
El març de 1937 va assistir com a delegat del Cinca al ple regional de comarcals d’Aragó a Alcanyís, on va atacar durament el Consell d’Aragó. Fins a la repressió estalinista va participar en el consell municipal de Fraga, s’uní després a la 127 Brigada. Quan la derrota va ser un fet, va exiliar-se a França i després passarà a Mèxic, on va fundar el col·legi Cervantes i va ser professor de literatura al col·legi Madrid durant 18 anys, fins a la seva mort.
José Alberola va escriure articles en Cenit i va ser redactor d’Ética (València, 1935-1936), El Porvenir del Obrero (Alaior), Proa, El Productor (Blanes), La Protesta (Buenos Aires), Redención (Alcoi), La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad, Solidaridad Humana (Barcelona, 1932), Tierra y Libertad (1931), Tierra y Libertad (Mèxic), i també va ser administrador durant dos anys de Solidaridad Obrera; és autor del llibre Interpretación anarquista de la revolución (Lleida, 1937). José Alberola va ser assassinat l’1 de maig de 1967 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) en obscures circumstàncies.
Registro de Inmigrantes Españoles en México. Copia Digital
Diario Republicano (1 d’octubre de 1906- 2 d’octubre de 1931)
Diario Republicano desde su fundación (3 d’octubre de 1931- 24 de
novembre de 1936)
Órgano de la Federación Comarcal de Sindicatos de Menorca, afectos
a la C.N.T. de España (novembre de 1936- 30 de gener de 1939)
Órgano de la Confederación Regional de Trabajo de Baleares.
Portavoz de la C.N.T. de España (31 de gener de 1939- 8 de febrer de
1939).
Diari republicà que, durant el conflicte ocasionat pel cop d’estat del General Franco contra la segona República espanyola, es convertí en portaveu de la C.N.T. Va substituir El Liberal i polemitzà amb El Bién Público.
A partir del 4 d’octubre publicà una secció titulada: pàgina literària de < La Voz de Menorca> on col·laboraven Joaquim Dicenta, Francisco Pi y Arsuaga i Ernest Lavisse.
Per manca de paper no s’edità entre l’1 de setembre i el 4 d’octubre de 1937.
Format i estructura
Es varen publicar 10.075 números ( 1 d’octubre 1906 a 8 de febrer de 1939). Constava de 4 pàgines i durant el conflicte armat pel cop d’estat contra la República es reduí a 2 pàgines. 46,9 x 30,4 cm. A partir del número 847, 53,4 x 37,1 cm.
Direcció, redacció i col·laboradors
Durant la seva llarga existència va tenir tres directors: Miquel Seguí, substituït al poc temps per Miquel Ribé Capó i finalment Joan Manent Victory, considerat el vertader artífex del diari.
Localització
Ateneu de Maó:1906/ 1909-1910/ 1911-1920/ 1921-1929/ 1930-1938/ 1939
Biblioteca Pública Estatal de Maó :V. 1: 1906-1907. — V. 2: 1908. — V. 3: 1909. — V. 4: 1910. — V. 5: 1911. — V. 6: 1912. — V. 7: 1913. — V. 8: 1914. — V. 9: 1915. — V. 10: 1916. — V. 11: 1917. — V. 12: 1918. — V. 13: 1919. — V. 14: 1920. — V. 15: 1921. — V. 16: 1922. — V. 17: 1923. — V. 18: 1924. — V. 19: 1925. — V. 20: 1926. — V. 21: 1927. — V. 22: 1928. — V. 23: 1929. — V. 24: 1930. — V. 25: 1931. — V. 26: 1932. — V. 27: 1933. — V. 28: 1934. — V. 29: 1935. — V. 30: 1936. — V. 31: 1937. — V. 32: 1938. — V. 33: 1939 (fins n. 10073)
Biblioteca Lluís Alemany: 2 exemplars: n. 686, n. 8086
XMJ
Bibliografia
ALEMANY VICH, Lluís: “La premsa periódica en Menorca”. Maó 1975. Separata de la Revista de Menorca, número extra 1974.
Exposició. Cent anys de premsa periòdica a Menorca 1811-1911. Biblioteca Pública de Maó. Maó, 1991.
Memòria llibertària de Menorca 